xunda-xunda m i adj

Primera documentació: 10/02/2011

Tipus	composició
Contextos	Crec que els passa sovint als que l’han sentit durant molts d’anys amb assiduïtat, perquè una mica xunda-xunda sí que és i això afecta els timpans. [Ara, 13/06/2012]
	Un espai cèntric i selecte amb una bona programació d’electrònica que defuig el xunda-xunda. [Time Out Barcelona, 21/06/2017]
Observacions	La música electrònica, música dance (entesa actualment com la versió més comercial de la música electrònica) o, com també es va donar a conèixer aquí, música màkina, es va popularitzar a Catalunya a partir dels anys noranta. Es caracteritza per utilitzar molt el sintetitzador, la caixa de ritmes i el seqüenciador, i per tenir ritmes marcats i repetitius, la qual cosa afavoreix que es balli aixecant un o dos braços enlaire i movent-los al ritme que marca la cançó. Aquesta importància de la repetició i la percussió, acompanyada d’algun tipus de melodia i a vegades veu cantada, fa que també s’hi faci referència com a xunda-xunda. A Catalunya la música màkina va assolir l’èxit i es va popularitzar sobretot gràcies a la cançó Flying Free (2013) de Dj Skudero i Dj Ruboy que va sortir al maxisingle Pont Aeri vol. 4 (tot i que cal dir que es tracta d’una versió comercial del que era realment la música màkina). Aquest tipus de música se sentia sobretot a les discoteques Pont Aeri i Chasis, i en molts casos s’associava a joves amb el cap rapat i el consum de drogues com l’èxtasi. Durant els anys noranta la música electrònica dominant (perquè era també la més comercial) a Europa va ser l’eurodance, amb cançons com ara Saturday Night (1995) de Whigfield, The Rythm of the Night (1995) de Corona, Boom, boom, boom, boom! (1998) de Vengaboys, Blue (da ba dee) (1998) d’Eiffel 65, L’amour toujours (2000) de Gigi D’Agostino o One More Time (2000) de Daft Punk.