kriptonita f

Primera documentació: 6/11/1995

Tipus sufixació
Contextos És per això que els successius guionistes de DC han explotat el recurs de la kriptonita, un mineral de Kripton que és l’única cosa que pot fer minar les forces de Superman. [El Temps, 2/02/1998]
Aquests 10 centímetres de més poden passar inadvertits per a molts, però són kriptonita per a les superdones i superhomes amb cadira de rodes, amb caminador, amb bastó, amb crosses o amb cotxets de nadó. [La Vanguardia, 26/02/2017]
Observacions La formació de kriptonita (en anglès, kryptonite), segueix la pauta de formació dels noms d’espècies minerals, que prenen el sufix d’origen grec -ita, com a antracita, clorita, hialita, etc., i que modernament s’utilitza per expressar el color, l’estructura, els caràcters físics, o bé per relacionar-lo amb el nom d’una població o el descobridor, com a humboldtita, labradorita o calcita.

Tanmateix, la kriptonita no és real, sinó que és un mineral radioactiu fictici originari dels còmics de Superman, el personatge de còmic creat per Jerry Siegel i Joe Shuster el 1933, les aventures del qual van aparèixer per primera vegada el juny de 1938. Superman, que és l’alter ego de Clark Kent però que al seu planeta d’origen es deia Kal-El, té poders sobrenaturals que inclouen, entre d’altres, el vol, la superforça o la invulnerabilitat. L’única substància a la qual és vulnerable és la kriptonita verda, un residu mineral de Kriptó, que ha esdevingut un material radioactiu. Si Superman s’hi exposa, li queden anul·lats els poders i l’immobilitza, i una exposició perllongada el podria matar.

Més enllà, però, del món fictici del còmic, kriptonita s’usa també de manera figurada, com es pot veure en el segon exemple, per designar alguna cosa que pot debilitar o danyar una persona. No deixa de ser, doncs, una versió més moderna del mite d’Aquil·les i el seu dèbil taló.

Anuncis

fandom m

Primera documentació: 29/07/2004

Tipus manlleu de l’anglès
Contextos Més enllà d’Andrzej Sapkowski i la seva saga sobre el bruixot Geralt de Rivia, vaixell insígnia de l’editorial, García Prado ha aplicat la seva experiència en el fandom per obrir dues línies igualment oportunes en el seu jove catàleg. [El Periódico, 29/07/2004]
Ara bé, si sou part del seu fandom gegantí, la tornada als escenaris dels irlandesos —no tocaven a Barcelona des del 2006, amb aquells dos concerts al Camp Nou— és un esdeveniment, no només per l’espera, sinó pel concepte renovat amb què Bono i companyia presentaran el disc Songs of innocence (2014) amb alguns clàssics primigenis. [Time Out Barcelona, 2/10/2015]
Observacions El manlleu fandom s’ha format en anglès a partir del substantiu fan, abreviació de fanàtic i terme ja acceptat en català com a ‘afeccionat extremament a una cosa, admirador incondicional d’una persona, especialment d’un cantant, artista, etc’ (GDLC), i la partícula –dom, utilitzada originàriament per marcar un estat o un terreny (com a kingdom ‘regne’) però convertida actualment en un sufix viu que forma, entre d’altres, derivats per fer referència a dominis o regnes en sentit figurat. Així doncs, un fandom és un domini dels fans dedicat a un llibre, una pel·lícula, una sèrie, un grup de música, un fenomen, etc.; en definitiva, una comunitat on tots els seguidors d’un mateix element posen en comú les seves experiències i les seves creacions (fanart, fanfiction, cosplay, etc.), i on fins i tot poden arribar a desenvolupar un argot que els és propi.

Els primers casos d’aquest fenomen cultural es van donar a principis del segle xx en el món del beisbol, però l’auge va arribar amb la ciència ficció i sèries com Star Trek. Avui dia les xarxes socials proporcionen nous canals de comunicació per als membres d’un fandom, i n’hi ha que són usades majoritàriament amb aquest propòsit, com ara Tumblr o Reddit.

audiollibre m

audiobookPrimera documentació: 10/03/2001

Tipus composició culta
Contextos Ella manté un «vincle molt poderós» amb aquesta novel.la que va guanyar el premi Nadal el 1990 i que ella mateixa va narrar fa sis anys en un audiollibre. [El Periódico, 10/03/2001]
L’actor David Oyelowo és el primer James Bond negre de la història, encara que la seva actuació només serà escoltada i no vista, ja que interpretarà l’espia britànic en l’audiollibre oficial de James Bond, segons The Guardian. [Ara, 13/08/2015]
Observacions Des que Thomas Edison va inventar el fonògraf el 1877, de seguida es va posar a la pràctica l’enregistrament de la veu humana, però els primers cilindres en què s’enregistrava el so estaven limitats a una durada de quatre minuts, i es va haver d’esperar fins als anys 30 del segle xx per passar a discos plans amb una durada de 20 minuts, cosa que va propiciar que es comencés a plantejar gravar textos una mica més llargs. L’any 1931, l’American Foundation for the Blind i la Library of the Congress dels Estats Units van establir el projecte Talking Books Program (literalment, ‘programa de llibres parlants’), amb l’objectiu de facilitar material de lectura als ferits de la I Guerra Mundial i altres persones amb discapacitat visual. El 1932 es van fer les primeres proves amb un capítol de Midstream de Helen Keller, activista política sordcega, i el poema The Raven (El corb) d’Edgard Allan Poe. De seguida es va popularitzar i es va anar ampliant el catàleg d’obres, que ha passat per diferents formats (cassets, CD, DVD, etc.).

El Termcat defineix el compost culte audiollibre com ‘enregistrament sonor del text d’un llibre, que es distribueix en suport de disc compacte, DVD, en formats digitals, etc.’, i indica que de vegades pot acompanyar el llibre imprès. A més de ser utilitzats per persones que no poden fer la lectura directament, així com en l’ensenyament de segones llengües, es tracta d’una manera d’accedir als llibres mentre es fan altres activitats, com conduir o córrer, o, senzillament, pel plaer d’escoltar-los.

lorquià -ana adj

lorquiàPrimera documentació: 21/09/1994

Tipus sufixació
Contextos Va recórrer tot Sud-amèrica representant el teatre lorquià i les obres de l’exiliat Alejandro Casona. [Avui, 21/09/1994]
Els actes lorquians arrencaran demà, dijous, 15 d’octubre, al Teatre Tarragona, amb la inauguració de l’exposició Òpera muda, de l’artista tarragoní Josep Maria Rosselló. [Avui, 13/10/2015]
Observacions Lorquià -ana és un adjectiu relacional format amb el sufix -ià ana que indica ‘relació o pertinença’ sobre la base d’un nom propi, Lorca, i que fa referència a l’autor o a la seva obra, o bé indica que té trets característics de la seva obra que el recorden.

Federico García Lorca (1898-1936) és un dels grans poetes i dramaturgs en llengua espanyola que forma part del que es coneix com a generació del 27, en la qual també s’inscriuen altres autors com Pedro Salinas (1891-1951) o Rafael Alberti (1902-1999).

L’obra poètica de García Lorca combina elements populars amb altres d’avantguardistes i cultes, entre la tragèdia i el lirisme, com es pot veure a Romancero gitano (1928), Llanto por Ignacio Sánchez Mejías (1935) o Poeta en Nueva York (publicat pòstumament el 1940). La seva obra teatral, portada al cinema en diverses ocasions i fins i tot adaptada en òperes, també presenta trets lírics, al mateix temps que presenta temes tràgics i fatalistes, com a Bodas de sangre (1933), Yerma (1934) o La casa de Bernarda Alba (1936), que va ser estrenada el 1945 a Buenos Aires per la companyia de Margarida Xirgu.

El 2015 es va fer públic un informe policial que havia estat ocultat per la dictadura franquista que confirmava l’execució de Lorca a mans de les autoritats franquistes, per socialista, maçó i homosexual. Va morir el 18 d’agost de 1936, en algun camí de Víznar a Alfacar, a Granada.

orwel·lià -ana adj

Primera documentació: 1/12/1990

Tipus sufixació
Contextos Aquest és un paradigmàtic exemple del “pensar-doble” orwellià que exerciten alguns sense adonar-se que no fa més que consolidar el regionalisme espanyolista. [Punt Diari, 23/09/1994]
Doctorat en Ciències Econòmiques per la Universitat d’Essex, un dels campus més bohemis i polititzats d’Anglaterra als anys vuitanta, Ianis Varufakis parla un anglès trufat de metàfores i retòrica enganyosa, lluny de l’argot orwel·lià de l’eurotecnocràcia. [La Vanguardia, 7/02/2015]
Observacions L’adjectiu orwel·liàana fa referència, evidentment, a George Orwell, pseudònim d’Eric Arthur Blair (1903-1950), novel·lista i assagista anglès molt compromès a reflectir la realitat política i social del temps en què va viure. La seva forta convicció política el va dur a lluitar a la Guerra Civil Espanyola al costat del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), fet que va relatar en l’obra de 1938 Homage to Catalonia (Homenatge a Catalunya), però és conegut arreu del món per dues obres: Animal Farm (La revolta dels animals), de 1945, i Nineteen Eighty-four (1984), de 1949, exemple de distopia en què presenta un Estat totalitari que vol controlar totalment els ciutadans. L’adjectiu orwel·lià -ana, però, no fa referència estrictament a l’autor, sinó que es fa servir per descriure situacions que es consideren destructives per al benestar d’una societat lliure, i que remet a la política presentada a 1984.

A l’Observatori hem recollit tres grafies per a aquest adjectiu: orwel·lià, orwellià i orwelià, però la grafia correcta és la que porta ela geminada, segons una consulta feta al setembre de 2014 a l’Oficina d’Assessorament Lingüístic de l’Institut d’Estudis Catalans, en què explica que “en el cas dels mots derivats d’un nom propi d’origen foraster amb -ll-, la doble ela de l’original s’adapta mitjançant una ela geminada, per exemple: escrivim montmoril·lonita, löl·lingita i lil·liputenc, derivats de Montmorillon, Lölling i Lilliput, respectivament. Per tant, també hem d’escriure orwel·lià”.