robinson mf

robinsonPrimera documentació: 10/03/1989

Tipus semàntic
Contextos Les aventures del veterà pilot i del seu jove amic, robinsons al nord del Canadà, arriben al seu desenllaç. [Avui, 10/03/1989]
Dues peces destaquen sobre el conjunt: l’última del llibre —una odissea de robinsons espacials que parteix de la mateixa premissa que Jean Giraud (Moebius) a Los jardines de Edena (1988) per convertir-se en una mena de sàtira estranya del turisme neocolonial on l’arbitrarietat de la vida esguerra qualsevol pla i tecnologia—, i “Grises”, el primer relat del llibre. [Ara, 5/04/2019]
Observacions Robinson Crusoe, publicada el 1719, és una de les novel·les més famoses de l’escriptor anglès Daniel Defoe (ca. 1660-1731), considerat un dels primers conreadors del gènere novel·lístic. Robinson Crusoe és una autobiografia fictícia d’un nàufrag que passa 28 anys en una illa deserta remota, i que sembla que està inspirada en el naufragi que va patir el mariner escocès Alexander Selkirk (1676-1721). Tot i que la novel·la es coneix pel nom del protagonista, el títol original, tal com apareix a la coberta de la primera edició, és sensiblement més llarg: La vida i les increïbles aventures de Robinson Crusoe, de York, mariner, que va viure vint-i-vuit anys completament sol en una illa deshabitada en les costes d’Amèrica, a prop de la desembocadura del gran riu Orinoco, després d’haver estat arrossegat a la riba per un naufragi, en el qual van morir tots els homes menys ell. Amb una explicació de com va ser insòlitament alliberat al final per part dels pirates. Escrita per ell mateix.

A l’Oxford English Dictionary, que el documenta per primera vegada el 1800, tant té entrada Robinson com Crusoe per fer referència a ‘nàufrag’. Més recentment, però, es fa servir per a aventurers solitaris, i, com es veu en els contextos, amb un canvi d’escenari: ja no només hi ha robinsons en illes desertes sinó també als boscos i a l’espai.

autoficció f

Primera documentació: 17/05/2004

Tipus composició culta
Contextos He de dir que, d’ençà de molt de temps, m’interessen els relats que, a manera d’autoficció, es caracteritzen per la seva capacitat de revelació personal. [Avui, 17/05/2004]
Una repassada a alguns dels nostres grans poetes no hauria de reduir-los a l’epítet d’autoficció, encara que reuneixin les condicions per merèixer-los. [La Vanguardia, 26/04/2019]
Observacions L’autoficció (construïda amb la forma prefixada auto- ‘propi’ i el substantiu ficció) és un terme propi de la crítica literària per referir-se a una forma d’autobiografia de ficció, una unió que, a primera vista, pot semblar estranya. En aquest gènere, l’autor narra una història pròpia però inventada: tot i que el protagonista segueix sent ell mateix, la història que viu no reflecteix cap experiència real per la qual hagi passat. L’objectiu en molts casos és conèixer-se millor a un mateix.

Pel que fa a l’origen del terme, l’escriptor Serge Doubrovsky se’l va inventar el 1977 per aplicar-lo a la novel·la Fils. Actualment, aquest gènere s’associa sobretot amb autors francesos, com Chloé Delaume o Alain Robbe-Grillet.

literaturitzar v tr

Primera documentació: 10/09/1991

Tipus sufixació
Contextos Al darrer fragment, en canvi, el llibre es literaturitza, es fa més ric i meditatiu, els paràgrafs s’eixamplen i deixa més en segon pla la narració seca d’uns fets que constitueixen la substància d’aquest relat. [El Temps, 26/09/1994]
Com a crítica literària, us destacaré tres títols i mig que saben literaturitzar el tema de la pèrdua d’un fill exprimint l’autobiografia, passant-la pel sedàs de l’art. [Avui, 26/06/2017]
Observacions El verb neològic literaturitzar és un verb denominal format a partir de la base substantiva literatura i el sufix -itzar, el qual confereix el sentit causatiu de ‘convertir’. Així doncs, literaturitzar vol dir donar caràcter literari a algú o a alguna cosa que en principi no el té, com ara una professió o un discurs. De vegades, aquest verb pot tenir un ús despectiu perquè aplicat a un discurs, per exemple, es pot interpretar que utilitza una llengua massa florida o recarregada.

metaliteratura f

metaliteraturaPrimera documentació: 24/01/1992

Tipus prefixació
Contextos El martell arrenca d’un fals inici, en un hàbil exercici de metaliteratura. [Ara, 24/01/1992]
La seva narrativa navega entre una certa tendència a la metaliteratura, consubstancial als escriptors actuals. [El Periódico, 12/05/2018]
Observacions En teoria literària, la metaliteratura, terme utilitzat per primera vegada el 1959 per Roland Barthes, fa referència a les obres de ficció en les quals es reflexiona i s’especula sobre la naturalesa i els mecanismes de la ficció. En aquestes obres, l’autor se separa de les convencions novel·lístiques i de manera reflexiva i conscient recorda al lector que el que té entre les mans és una obra de ficció i juga amb la frontera entre realitat i ficció. Tot i que la metaliteratura s’associa sobretot a la postmodernitat, se’n troben exemples anteriors, com en el Quixot de Cervantes (1547-1616), alguns contes de Jorge Luis Borges (1899-1986) o a Niebla de Miguel de Unamuno (1864-1936), per posar uns exemples. El cinema també n’ofereix mostres, com The Purple Rose of Cairo (1985), de Woody Allen, o Otto e mezzo (1963), de Federico Fellini (1920-1993).

true crime m

true crime

Primera documentació: 23/05/2017

Tipus manlleu de l’anglès
Contextos El gènere del true crime (que es pot traduir per crim real) ha donat aquests darrers anys autèntiques joies televisives, com Making a murderer, The Jinx o la recent producció espanyola Muerte en León. [La Vanguardia, 23/05/2017]
Movistar+ se suma al true crime i ha encarregat al cineasta Isaki Lacuesta una minisèrie de dos capítols sobre la mort a Almonte (Huelva), el 2013, de Miguel Ángel Domínguez i la seva filla María, de vuit anys. [La Vanguardia, 19/02/2019]
Observacions El true crime és un gènere de no-ficció que presenta un crim real i en detalla els fets, així com els actes de totes les persones implicades. Aquest gènere va néixer en el pla literari a finals del segle xix, més concretament a partir de 1889 quan l’advocat William Roughead (1870-1952) va començar a escriure diferents assajos sobre judicis d’assassins britànics que ell havia presenciat. La novel·la, però, que va suposar un abans i un després per a aquest gènere va ser A sang freda (1965), de Truman Capote, en què es relata l’assassinat d’una família en mans de dos homes. Amb l’objectiu de denunciar la pena de mort, l’autor va comprar les gravacions del judici per escriure el llibre de forma rigorosa i és per aquest motiu que, com que es tractava d’una tècnica literària completament nova fins aleshores, alguns autors van començar a anomenar aquest gènere nou periodisme i també crònica negra.

Des de fa uns anys, el true crime ha canviat de format i s’ha convertit en un gènere cinematogràfic amb una gran acceptació per part del públic, malgrat les crítiques que sovint ha rebut per centrar-se més aviat en el morbo dels actes i en la figura de l’assassí que no pas en les víctimes i els familiars. Alguns dels assassins més famosos que han inspirat sèries i pel·lícules del gènere true crime són Charles Manson (1934-2017), Theodore “Ted” Bundy (1946-1989) o Steven Avery (1962- ).