realisme màgic m

Primera documentació: 14/03/2006

Tipus	sintagmació
Contextos	El llibre es va identificar amb el realisme màgic que ràpidament va passar de moda. [El Temps, 14/03/2006]
	Que la biblioteca Gabriel García Márquez estigui al costat de la comissaria de la Policia Nacional a la Verneda confirma que no és el mateix el realisme màgic que el realisme a seques. [La Vanguardia, 4/08/2022]
Observacions	Amb el sintagma realisme màgic es designa un moviment literari i pictòric del segle xx que es caracteritza per introduir elements fantàstics o estranys en contextos quotidians i comuns. Aquest terme el va utilitzar el 1925 l’historiador i crític d’art alemany Franz Roh (1890-1965) per descriure la pintura que mostrava una realitat alterada en el llibre Nach Expressionismus; Magischer Realismus. Probleme der neusten europäischen Malerei [‘Postexpressionisme; realisme màgic. Problemes de la nova pintura europea’], que es va traduir el mateix any al castellà. Tanmateix, en el nostre context s’adscriu sobretot a la literatura, per al moviment literari hispanoamericà que va sorgir cap als anys trenta del segle xx, i que es va començar a utilitzar el 1948, quan l’intel·lectual veneçolà Arturo Uslar Pietri (1906-2001) el va introduir en un assaig. Un dels màxims exponents d’aquest moviment és la novel·la Cien años de soledad de l’autor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014), que es va publicar el 1967, però també s’hi adscriuen altres obres, com Aura del mexicà Carlos Fuentes, Como agua para chocolate de la mexicana Laura Esquivel o La casa de los espíritus de la xilena Isabel Allende. Les obres del realisme màgic es caracteritzen per presentar successos extraordinaris des d’una atmosfera de normalitat absoluta, reforçada per la inclusió de fets ocorreguts realment amb una presència destacada d’elements sensorials i amb paisatges que reforcen les emocions dels personatges, que poden experimentar metamorfosis com en els contes meravellosos. Cal destacar que el realisme màgic no és aliè a la literatura catalana i que diversos autors el van conrear, fins i tot abans de l’eclosió del moviment a Amèrica Llatina, com Apel·les Mestres, Pere Calders, Francesc Trabal, Salvador Espriu i Joan Oliver.

poemari m

Primera documentació: 15/02/1992

Tipus	sufixació
Contextos	En el seu darrer poemari no trobem massa aquell equilibri entre el to abrandat del missatge èpic i el contrapunt líric. [Avui, 15/02/1992]
	Volia anar-se’n amb moltes coses tancades: una novel·la pòstuma, un poemari on ella es despullava i dedicava poemes al seu marit. [La Vanguardia, 14/01/2021]
Observacions	Per denominar una col·lecció, un recull o un conjunt d’una cosa, en català es fa servir en sufix -ari. Al diccionari, per exemple, hi trobem anecdotari, epistolari, himnari o sermonari, reculls d’anècdotes, epístoles, himnes i sermons, respectivament. De manera anàloga s’ha format el substantiu poemari ‘recull o col·lecció de poemes’, que ja apareix repertoriat a la majoria dels diccionaris catalans (GDLC, GD62, DNV, entre d’altres). En la nostra literatura, alguns dels poemaris més coneguts són, a tall d’exemple, Els fruits saborosos (1906), de Josep Carner, que consta de divuit poemes cadascun representat per un fruit concret, Sol i de dol (1947), de J. V. Foix, o Estimada Marta (1978), de Miquel Martí i Pol. Ausiàs March, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Maria Mercè Marçal o Joan Margarit són d’altres poetes amb poemaris reeixits.

rodoredià -ana adj

Primera documentació: 11/11/1991

Tipus	sufixació
Contextos	Roig enllaça dues línies ben diferents: el lirisme rodoredià i el mestratge de Maria Aurèlia Capmany. [Diari de Barcelona, 11/11/1991]
	Per a alguns, entre els quals m’hi compto, viurà cada vegada que revisitem la rodorediana Teresa Goday, matriarca del clan Valldaura en Mirall trencat. [La Vanguardia, 25/03/2022]
Observacions	No és estrany que el nom d’alguns escriptors serveixi de base per crear l’adjectiu relacional corresponent, com hem vist en altres casos, com orwel·lià -ana o lorquià -ana. De nou, el sufix -ià -ana és amb el que es forma rodoredià -ana, per fer referència a l’obra de Mercè Rodoreda (1908-1983). L’autora barcelonina és una de les grans figures de la literatura catalana contemporània i se la considera una de les més influents, tant per les referències d’altres autors a la seva obra com per la seva repercussió internacional (traduïda a més de quaranta llengües). Rodoreda va conrear tots els gèneres literaris, tot i que va destacar especialment en la narració, tant pel que fa al conte com a la novel·la. Tot i que abans havia publicat altres textos que va considerar que només eren mostres d’inexperiència literària i els va rebutjar, el 1938 es va publicar Aloma, que ja mostrava algunes constants que es retroben en tota la seva producció posterior: temàtica essencialment femenina, protagonitzada per una noia, i acció centrada en les relacions amoroses, expressada en forma poètica i simbòlica amb un llenguatge aparentment senzill i planer, però que és altament elaborat. Amb el final de la guerra comença un exili a França i després a Suïssa, on escriu el gruix narratiu de la seva obra: Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1960), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), La meva Cristina i altres contes (1967) i Mirall trencat (1974), que és l’obra amb la qual culmina el pas de la narració realista a la mítica, amb una simbologia que assoleix un caràcter universal. De l’última etapa són el recull Tots els contes (1979), que incloïa Semblava de seda i altres contes (1978), Viatges i flors (1981) i Quanta, quanta guerra… (1980). Pòstumament es van publicar La mort i la primavera (1986) i Isabel i Maria (1991).

pigmalió m

Primera documentació: 29/12/1990

Tipus	semàntic
Contextos	Fa un segle que la casa és famosa gràcies a un servidor, allà m’hi he donat a conèixer, però el meu autèntic pigmalió és Frederic Delair, el Gran Frederic que em creà l’any de gràcia de 1582. [Diari de Barcelona, 29/12/1990]
	Aquí compareixen des de baby groupies depredadores com Lori Maddox o Sable Starr (aquesta última tenia una llista de músics amb qui s’havia ficat al llit i una altra amb els que li faltaven) fins a altres de fràgils i camaleòniques com Edie Sedgwick, el pigmalió de la qual va ser sobretot Andy Warhol, a la vora del qual se sentia la propietària del món. [La Vanguardia, 13/11/2021]
Observacions	Pigmalió és un personatge de la mitologia xipriota, conegut a partir de Les metamorfosis d’Ovidi (43 aC – 17 dC), on se’l presenta com un escultor que s’enamora de l’estàtua que ell mateix ha creat, Galatea. Pigmalió era, però, rei de Xipre, i buscava infructuosament la dona perfecta per casar-s’hi. En no trobar-ne cap, va començar a esculpir estàtues i la de Galatea va ser tan perfecta que se’n va enamorar. Una nit va somiar que Afrodita li donava vida, i Afrodita es va commoure tant que li va concedir el desig i la va transformar en humana. Aquesta història s’ha transmès i representat des de llavors de maneres diverses: al Conte d’hivern de William Shakespeare, l’estàtua d’Hermione cobra vida; o el Pinotxo, de Carlo Collodi (1826-1890), també recupera aquest mite quan el titella es converteix en un nen real. Més modernament, el dramaturg anglès George Bernard Shaw (1856-1950) en va fer una versió moderna el 1913, amb el títol de Pigmalion en la qual una florista de classe baixa, Eliza Doolittle, és transformada per un professor de fonètica, Henry Higgins, que li fa classes per polir l’accent. En aquesta comèdia, la llengua és l’element clau que transforma una noia senzilla, malparlada i inculta en una persona refinada, subtil i, finalment, lliure. El 1964, George Cukor la va dur al cinema amb el títol de My Fair Lady, protagonitzada per Audrey Hepburn i Rex Harrison. També cal destacar la versió —lliure— en català que en va fer Joan Oliver (1899-1986), que no és una traducció sinó una adaptació, que converteix el Londres postvictorià en la Barcelona dels anys cinquanta del segle xx, i on la florista Roseta, que parla xava, vol aprendre a parlar i refinar-se. Pigmalió, doncs, designa la capacitat d’influència que tenen les expectatives d’una persona envers una altra, així com la persona que té el desig de modelar una persona fins que la considera perfecta. En paraules de Goethe (1749-1832), que també va escriure sobre el mite de Pigmalió, “Wenn wir die Menschen nur nehmen, wie sie sind, so machen wir sie schlechter; wenn wir sie behandeln, als wären sie, was sie sein sollten, so bringen wir sie dahin, wohin sie zu bringen sind” [‘si només prenem les persones com són, les empitjorem; si les tractem com si fossin el que haurien de ser, les portem on haurien de ser’].

sci-fi adj

Primera documentació: 2/04/2015

Tipus	manlleu de l’anglès
Contextos	La segona part de la franquícia, Insurgente, aprofundeix en els mateixos elements que la predecessora a l’hora que reivindica els elements sci-fi i potencia les intrigues entre els personatges a través d’un cast esplèndid encapçalat per una esforçada Shailene Woodley. [Time Out Barcelona, 2/04/2015]
	La nota de color la posa la cançó sci-fi i de sonoritat distintiva, “Història d’un cyborg interestel·lar”. [Enderrock, 1/11/2022]
Observacions	El manlleu de l’anglès sci-fi és un escurçament del sintagma science fiction. En català el compost ciència-ficció denomina el ‘gènere literari i cinematogràfic basat generalment en l’exploració de les possibilitats imaginades de la ciència, la tecnologia, la societat i la vida del futur’ (DIEC2), i tot i que ja es comptava amb el sintagma preposicional de ciència-ficció per fer-ne un ús adjectival, des de fa uns quants anys els mitjans de comunicació han adoptat l’escurçament sci-fi, que es pronuncia amb fonètica anglesa: [ˈsaɪ.faɪ].