reboot m

rebootPrimera documentació: 2/10/2015

Tipus
manlleu de l’anglès
Contextos
Seu era el guió de la primera i poc afortunada adaptació del videojoc, i en una segona oportunitat que Hollywood no sol donar, també signa amb Michael Finch Hitman: agente 47, reboot dissenyat per rellançar la figura d’aquest superassassí a sou, que ara té la freda mirada de Rupert Friend. [Time Out Barcelona, 2/10/2015]
També estrena el reinici o reboot de la mítica sèrie Aquellos maravillosos años (1988-1993), ambientada a finals de la dècada dels anys 60. [Núvol, 24/12/2021]
Observacions En informàtica reboot té el significat de ‘tornar a arrencar un sistema o programa informàtic, sovint després que s’hagi bloquejat’, manlleu per al qual en català fem servir el verb reiniciar. De l’àmbit de la informàtica s’ha passat al de la televisió, els còmics i els videojocs, per designar els rellançaments d’una història a partir d’una inflexió d’una sèrie determinada. En aquest reboot, però, no sempre se segueix el fil argumental de la història prèvia, sinó que se’n conserven els elements més rellevants per continuar-la. Així com en informàtica, el reboot esborra la memòria existent de la sessió operativa anterior en l’àmbit de la ficció serveix per atreure generacions noves de seguidors, però també de renovar les històries quan estan molt desgastades.

Els reboots creen, doncs, un cànon nou, per la qual cosa s’han de distingir de les preqüeles i dels remakes, que són consistents amb el producte del qual deriven. Són exemples de reboots, a més del que apareix en el segon context, les sèries de pel·lícules sobre Godzilla (1954, 1984, 1999, 2014) o Terminator (1984, 2015).

novel·la riu f

novel·la riuPrimera documentació: 20/01/1997

Tipus composició
Contextos
Grans pel·lícules, grans novel·les-riu o novel·les nissaga tracten les rancúnies, els dolors i les passions que es mouen dins de les famílies. [Diari de Girona, 21/05/2008]
És una novel·la riu de gran qualitat literària, un híbrid fascinant de novel·la històrica, psicològica i d’idees en què l’autor fa una recerca quasi obsessiva per reconstruir la vida del cirurgià gallec Ramón Baltar, un home aparentment conformista que, a la seva manera, discreta, va lluitar contra la dictadura. [Avui, 8/12/2020]
Observacions Tot i que no hi ha un consens entre els literats sobre el que es considera o no una novel·la riu, es podria definir com una ‘novel·la molt llarga amb molts personatges de diverses generacions’ (Le Grand Robert), gairebé sempre extensa, amb una trama principal que avança cronològicament i sovint narrada des de diferents angles. Tanmateix, en una novel·la riu cal que hi hagi aquests tres factors: ordre cronològic, sensació de simultaneïtat i concatenació dels esdeveniments. Una de les novel·les riu per excel·lència és Cien años de soledad (1967) de Gabriel García Márquez, que relata la història del poble fictici de Macondo a través de diverses generacions de la família Buendía.

Aquest compost, escrit de vegades amb guionet (novel·la-riu), és un calc del francès roman-fleuve. La imatge del riu fa referència al fet que les accions conflueixen en un mateix punt a la narració, com els afluents en un riu.

commedia dell’arte f

commedia dell'artePrimera documentació: 6/10/2001

Tipus
manlleu de l’italià
Contextos
Un text de la densitat de l’original s’ha convertit aquí en un intel·ligent espectacle amb aires de music-hall i referències a la commedia dell’arte. [El Periódico, 6/10/2001]
El tercer personatge és un criat que no canta, però que té un paper important en l’acció i fins i tot es disfressa de Capità Tempesta, en la tradició del soldat fanfarró de la commedia dell’arte. [La Vanguardia, 22/07/2021]
Observacions El Termcat defineix commedia dell’arte com ‘comèdia de màscara basada en el gest en què l’artista improvisa l’escena a partir d’un argument proposat prèviament’.

Commedia dell’arte va ser el nom que va rebre a Itàlia un tipus d’espectacle de carrer improvisat que va sorgir al segle xvi, i que es caracteritzava per partir d’uns personatges arquetípics i tipificats, la major part dels quals tenia la seva pròpia màscara, recuperada del teatre clàssic grec, que facilitava la identificació del personatge amb una personalitat física, psicològica i fins i tot lingüística. La commedia dell’arte es distingia del teatre que es feia a les corts per part de literats i cortesans, i dels espectacles que es representaven a l’església.

La improvisació partia de fets inspirats en el dia a dia, que s’enriquien amb números acrobàtics, dansa, música i cant. L’obra, que solia constar d’un pròleg de presentació i tres actes, doncs, naixia davant del públic en el mateix moment en què es representava i cada peça era diferent, amb trames molt variades, tràgiques o còmiques, històriques, bucòliques, etc.: els intèrprets, a més de tenir una gran preparació física, eren experts en literatura, a la qual recorrien usant citacions o històries que poguessin fer-los servei.

La seva popularitat va ser molt gran: les funcions de seguida van arribar a salons i corts i l’escenari es va anar fent més complex i estàtic. Aquesta forma teatral va servir de font d’inspiració a autors molt diversos, de Lope de Vega a Cervantes, de Shakespeare a Marivaux, Corneille o Molière.

Alguns dels personatges més coneguts de la commedia dell’arte són Arlecchino (arlequí) —que feia de criat embolicaire—, que sovint feia de parella amb Colombina —serventa trapella—, Pantalone —mercader vell—, Pedrolino —que va esdevenir Pierrot en francès—, Tartaglia —vell mig cec i quec que solia fer de notari— o els enamorats Isabella i Leandro, entre d’altres.

beatus ille m

beatus illePrimera documentació: 2/06/2005

Tipus llatinisme
Contextos
Al DVD es veu Miguel Pou reclinat en un arbre parlant de les bondats del beatus ille. Per fer-ho més versemblant, l’autor deixa anar el seu discurs mentre acaricia una tortuga. [El Periódico, 2/06/2005]
Em portes a un lloc remot, excèntric, preciós. Fa calor i sona música de funeral per amenitzar el dinar de quatre benestants que esnifen la seva falsa calma. Nosaltres volem més, volem en excés, però som educats i no gosem alterar el beatus ille dels nostres contertulians de cera. [Ara, 14/01/2022]
Observacions En l’obra d’Horaci (65 aC-8 aC) apareix de forma recurrent una sèrie de tòpics literaris que han fet molta fortuna en la tradició literària, com ara el carpe diem, l’aurea mediocritas o el cas que ens ocupa, el beatus ille, que exalta la vida al camp, senzilla i assossegada, i la tranquil·litat del món rural en contraposició a la vida atabalada de la ciutat. Així doncs, aquest model clàssic és un cant bucòlic a la vida retirada en aquest entorn plàcid que evoca el somni de la felicitat campestre.

Aquest tòpic horacià apareix a l’obra Odes i epodes, en el segon llibre, del qual reproduïm els versos 1-8 juntament amb la traducció de Josep Vergés, editada per la Fundació Bernat Metge, de 1981:

Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium
paterna rura bobus exercet suis,
solutus omni faenore,
neque excitatur classico miles truci
neque horret iratum mare,
forumque vitat et superba civium
potentiorum limina.

[Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit dels venciments, que no és despertat, a la milícia, per l’esclafit esfereïdor de la trompeta ni redubta la mar embravida i defuig el fòrum i els llindars altius dels ciutadans poderosos.]

Horaci posa en boca de l’usurer Alfí, un personatge probablement real, un cant en què expressa enveja per la vida del camperol, una vida idealitzada. En aquest sentit, la conclusió de l’epode (conjunt de versos de mètrica diversa), un dels més coneguts del recull, ja que ha estat una de les poesies més traduïdes i imitades al llarg de la història de la literatura occidental, és la imposició de la realitat quotidiana, representada pels aspectes materials.

àlbum m

àlbumPrimera documentació: 20/04/2007

Tipus semàntic
Contextos
El fet que, a Astèrix i els seus amics, els gals estiguin situats en un marc diferent de la seva habitual aldea envoltada de romans, ofereix diferents nivells de lectura, però les incomptables referències a la història de l’animació el converteix en un àlbum més destinat a joves i adults que a no pas nens. [El Periódico, 20/04/2007]
“El meu estil crida l’atenció perquè té una paleta de colors suaus i un traç fi, però parlo de coses fortes”, recordava Bernat Cormand ara fa tres anys, poc després de publicar el seu últim àlbum, Els dies feliços (A Buen Paso). [Ara, 22/06/2021]
Observacions En llatí, album vol dir ‘blanc’, ‘tauler blanc’, i és l’origen de la designació dels llibres en blanc destinats a escriure-hi textos (poesies, màximes, etc.) o a col·leccionar-hi signatures, fotografies, cromos, dibuixos, etc. Així mateix, el DIEC2 també recull que àlbum també designa una ‘col·lecció d’il·lustracions, dibuixos o gravats a mà o impresos, generalment relligada, de format gran’ i, en l’àmbit musical, ‘col·lecció de discos musicals’ o ‘disc musical de llarga durada que conté diverses peces del mateix autor’.

A més de tots aquests significats, n’hi ha un altre que designa un gènere literari, propi de la literatura infantil i juvenil (tot i que també n’hi ha per a adults, tal com es veu en el primer context), així com les obres que s’adscriuen a aquest gènere, que es caracteritzen perquè presenten en una mateixa pàgina contingut textual o contingut il·lustrat o imatge. Tots dos tipus de narrativa es complementen i aporten cohesió i coherència al conjunt. Els àlbums (o àlbums il·lustrats) solen estar editats en tapa dura i són obres breus, entre les 26 i les 36 pàgines.

Els àlbums són un gènere literari relativament recent, el naixement del qual se situa a la dècada dels anys seixanta del segle xx. Actualment, en un moment dominat per la preponderància de la imatge, l’àlbum viu una edat d’or, ja que moltes editorials aposten per aquest format, que facilita la transmissió d’idees que poden arribar a ser complexes.