pa de pita m

Primera documentació: 1/04/2002

Tipus	sintagmació
Contextos	Podem trobar des d’establiments de l’entrepà de xoriç de tota la vida fins als döner kebap de pollastre o xai fets amb pa de pita i acompanyats amb enciam, pastanaga i ceba. [Avui, 16/04/2009]
	El xauarma fa referència a la carn i també a l’entrepà que es fa amb pa de pita. [Ara, 28/04/2023]
Observacions	El pa de pita apareix definit al Termcat com a ‘pa de forma rodona o ovalada, molt prim i buit, que s’obre com una butxaca i pot omplir-se amb ingredients diversos, típic de la Mediterrània oriental i del Pròxim Orient’. Tanmateix, no hi ha consens sobre el seu origen, que s’atribueix tant a l’Antic Egipte com a Grècia o a l’Índia. Es tracta d’un aliment molt versàtil que, a causa de l’expansió geogràfica que ha experimentat les darreres dècades, s’ha anat adaptant a la gastronomia de cada cultura. Tot i això, tradicionalment el pa de pita sol servir-se per esmorzar o com a entrant acompanyat d’hummus. Aquest sintagma està format pels substantius pa i pita, units per la preposició de. Etimològicament, la paraula pita sorgeix del mot grec πίτα, que fa referència al pa o al pastís. En algunes ocasions, aquesta forma sintagmàtica també es recull abreviada únicament com a pita.

obrir el meló loc v

Primera documentació: 22/03/2007

Tipus	sintagmació
Contextos	L’entrada en servei de la terminal T-Sud de l’aeroport del Prat a començaments de l’any 2009, que doblarà de lluny la capacitat de la instal·lació que es va inaugurar el 1992, ha servit per obrir el meló de la gestió aeroportuària a Espanya. [El Periódico, 22/03/2007]
	A Catalunya s’ha obert el meló de la immersió. ¿Introduir el castellà com a llengua d’aprenentatge és un retrocés? [Ara, 18/04/2022]
Observacions	La pell gruixuda d’un meló no ens permet saber, d’entrada, si està verd o madur. Per això, abans d’encetar-lo, el podem tocar o tatxar per poder veure l’estat de maduresa en què es troba. Per a la locució que presentem, el meló serveix de metàfora perquè és una fruita gran i, fins que no s’obre, no es pot saber si està en perfecte estat de maduració o a punt de fer-se malbé. Així doncs, la locució verbal obrir un meló s’utilitza sovint per parlar d’un assumpte o d’una decisió que cal emprendre, normalment polèmics, complexos i de gran envergadura, que poden tenir conseqüències desconegudes o incontrolades sobre el que pot acabar passant un cop s’ha abordat el tema en qüestió. Tal com s’observa en els contextos, la locució sol anar acompanyada d’un complement introduït per la preposició de.

alta societat f

Primera documentació: 9/07/2001

Tipus	sintagmació
Contextos	El film se centra en un nen de l’alta societat que descobreix que els seus pares i familiars no són exactament el que semblen. [El Periódico, 3/10/2001]
	Hi ha una gran escena en què lliura un poema àcid sobre la frivolitat de l’alta societat en una habitació plena d’aquesta mateixa gent i Davies et permet sentir com l’aire es converteix en gel. [Time Out Barcelona, 1/07/2022]
Observacions	El GDLC defineix el sintagma alta societat com l’‘expressió amb què hom designa el conjunt de grups minoritaris de la societat que resulten més afavorits per l’estructura econòmica actual d’aquesta i que, conscientment o inconscientment, pretenen d’ésser model exemplar i representants d’una civilització o cultura determinada’. En la majoria dels casos els membres de l’alta societat pertanyen també a la classe alta, és a dir, a la classe social que gaudeix d’un estatus econòmic alt, d’un estatus polític dominant (ja que ocupen el poder) i de prestigi, tot i que els nous rics en solen quedar exclosos. Actualment, les desigualtats entre classes socials estan més accentuades que mai, i la pandèmia mundial causada pel coronavirus les ha fet augmentar encara més: les persones riques cada vegada s’enriqueixen més, mentre que les pobres no paren de perdre poder adquisitiu.

realisme màgic m

Primera documentació: 14/03/2006

Tipus	sintagmació
Contextos	El llibre es va identificar amb el realisme màgic que ràpidament va passar de moda. [El Temps, 14/03/2006]
	Que la biblioteca Gabriel García Márquez estigui al costat de la comissaria de la Policia Nacional a la Verneda confirma que no és el mateix el realisme màgic que el realisme a seques. [La Vanguardia, 4/08/2022]
Observacions	Amb el sintagma realisme màgic es designa un moviment literari i pictòric del segle xx que es caracteritza per introduir elements fantàstics o estranys en contextos quotidians i comuns. Aquest terme el va utilitzar el 1925 l’historiador i crític d’art alemany Franz Roh (1890-1965) per descriure la pintura que mostrava una realitat alterada en el llibre Nach Expressionismus; Magischer Realismus. Probleme der neusten europäischen Malerei [‘Postexpressionisme; realisme màgic. Problemes de la nova pintura europea’], que es va traduir el mateix any al castellà. Tanmateix, en el nostre context s’adscriu sobretot a la literatura, per al moviment literari hispanoamericà que va sorgir cap als anys trenta del segle xx, i que es va començar a utilitzar el 1948, quan l’intel·lectual veneçolà Arturo Uslar Pietri (1906-2001) el va introduir en un assaig. Un dels màxims exponents d’aquest moviment és la novel·la Cien años de soledad de l’autor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014), que es va publicar el 1967, però també s’hi adscriuen altres obres, com Aura del mexicà Carlos Fuentes, Como agua para chocolate de la mexicana Laura Esquivel o La casa de los espíritus de la xilena Isabel Allende. Les obres del realisme màgic es caracteritzen per presentar successos extraordinaris des d’una atmosfera de normalitat absoluta, reforçada per la inclusió de fets ocorreguts realment amb una presència destacada d’elements sensorials i amb paisatges que reforcen les emocions dels personatges, que poden experimentar metamorfosis com en els contes meravellosos. Cal destacar que el realisme màgic no és aliè a la literatura catalana i que diversos autors el van conrear, fins i tot abans de l’eclosió del moviment a Amèrica Llatina, com Apel·les Mestres, Pere Calders, Francesc Trabal, Salvador Espriu i Joan Oliver.

cortina de fum f

Primera documentació: 23/09/1997

Tipus	sintagmació
Contextos	Israel va anunciar ahir que deixarà d’utilitzar el fòsfor blanc per crear cortines de fum en situacions de combat però no va dir res sobre si també n’abandonarien l’ús com a arma ofensiva. [Ara, 27/04/2013]
	¿Pot ser que estigui buscant una coartada, una cortina de fum, per si se li escapa la Champions? Impossible. [El Periódico, 4/10/2022]
Observacions	Originàriament, aquest sintagma s’utilitzava en l’àmbit militar per fer referència a un tipus de distracció que consisteix en un ‘núvol o boira artificial que hom col·loca entre les forces pròpies i l’enemic a fi d’amagar el moviment d’aquelles’ (GDLC). Les cortines de fum es van convertir en una eina fonamental durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Els alemanys van ser els primers que van utilitzar boires de color blanc, que arribaven fins als 30 m, i que obtenien amb àcid clorosulfònic i anhídrid sulfúric. Ara bé, les primeres cortines de fum van aparèixer cinquanta anys abans, el 1862, durant la guerra de Secessió, al sud dels Estats Units: els vaixells expulsaven un espès fum negre que desprenia la llenya amb quitrà. Avui dia, però, les cortines de fum ja no són només tàctiques bèl·liques, sinó que, usades en sentit figurat, són pretextos, excuses per amagar alguna cosa, assumptes amb què s’intenta desviar l’atenció.