umami madj

Primera documentació: 29/01/2011

Tipus manlleu del japonès
Contextos Els tomàquets madurs són l’exemple perfecte per descriure el sabor umami; la sopa de neurones, també. [El Periódico, 13/03/2014]
Els licors són per ara d’interès en tant que la cocteleria és un nou fenomen per la cosa casual de la gastronomia de mestissatge global, amb un accent dels picants i umamis, que necessiten begudes més fortes que els vins tranquils. [Ara, 9/11/2017]
Observacions Fins fa uns anys, el gust es descrivia a partir de quatre sabors: dolç, salat, àcid i amarg. Des de fa uns anys, però, es parla d’un cinquè element, l’umami, que és un gust salat i saborós. Realment, no té gust per si mateix, sinó que fa ressaltar el gust agradable d’un gran nombre d’aliments. El Termcat el defineix com el ‘sabor que representa el gust carni o proteic i que no pot descriure’s per combinació dels quatre sabors primitius’.

Aquesta paraula és d’origen japonès (うま味), i va ser inventada pel químic Kikunae Ikeda el 1908 a partir de l’adjectiu umai (うまい) ‘deliciós’ i la partícula mi (味) ‘gust’. Aquest científic va trobar aquest sabor als espàrrecs, els tomàquets, el formatge i la carn (cuita), però sobretot al brou, i va poder atribuir l’umami al glutamat, un aminoàcid. Molts aliments s’han de cuinar perquè puguin deixar anar aquest sabor, i també es poden fermentar, per això es considera que el formatge, la salsa de soja i les carns curades tenen un gust d’umami.

Anuncis

tataki m

Primera documentació: 12/07/2007

Tipus manlleu del japonès
Contextos A la carta del Hoffman no apareixen plats de peix cru, excepte un tataki de tonyina de tant en tant. [Avui, 12/07/2007]
Jo les convidaria a sopar i a ballar si no fos perquè aquesta nit toca remuntada i seria desconsiderat, compartir un tataki de tonyina, i fins i tot les postres que més m’agraden, mentre el cap, el cor i els sentiments són al Camp Nou. [La Vanguardia, 8/03/2017]
Observacions El tataki (たたき‘colpejat, batut’, en referència a la pasta de gingebre amb què es pot marinar) és una tècnica gastronòmica japonesa que consisteix a passar per la graella la carn o el peix (normalment salmó o tonyina), de manera que quedi torrat per fora i cru per dins. Una de les llegendes sobre l’origen del tataki assegura que el samurai Yamauchi Kazuyoto (segle xvii) va prohibir el sashimi de bonítol com a mesura de precaució perquè es feia malbé de seguida. Segellat amb foc, el peix es conserva molt més temps sense risc. La gastronomia nipona té cada vegada més presència a les nostres terres, com evidencia el gran nombre de restaurants que l’ofereixen i la freqüència amb què apareixen a la premsa plats com ara el sushi, la tempura o el tataki.

 

dorayaki m

Primera documentació: 25/07/2012

Tipus manlleu del japonès
Contextos Naruto menjant tallarines ramen, Doraemon atipant-se de dolços dorayaki: ningú negarà la fructífera relació entre còmic japonès i gastronomia, que, en la seva 18a edició, serà el plat fort del Saló del Manga de Barcelona. [El Periódico, 25/07/2012]
La gastronomia japonesa va més enllà del ramen i els dorayakis. [Ara, 23/12/2016]
Observacions El dorayaki és un ‘pastisset dolç típic del Japó farcit d’una pasta de mongeta azuki’ (Termcat). El pastisset està format per dos brioixos rodons i plans (semblants als pancakes) separat per una capa de la pasta vermellosa feta amb mongeta dolça. En japonès, dora vol dir ‘gong’, i es diu que el dorayaki pren aquest nom perquè un samurai es va deixar el gong a casa d’un pagès i aquest el va utilitzar per fregir-hi la pasta del brioix. Originàriament, el pastisset només tenia una capa, i el 1914 Ueno Usagiya va inventar la forma actual d’aquestes postres, amb dues capes i la pasta de mongeta al mig. Segons la zona del Japó, el dorayaki també pot estar farcit de melmelada, xocolata o fruita.

A Catalunya els dorayakis es van popularitzar gràcies a la sèrie de dibuixos japonesos (anime) Doraemon, el gat còsmic, que es va començar a emetre a TV3 el 1994. Els dorayakis eren les postres preferides del Doraemon, que a vegades es deixava convèncer per ajudar el Nobita a canvi d’aquests pastissets. De fet, el nom del gat juga amb la similitud formal que té amb dorayaki, però realment ve de dora neko ‘gat de carrer’.

ninja m i fadj

Primera documentació: 21/09/1994

Tipus manlleu del japonès
Contextos No obstant això, els enfrontaments entre l’exèrcit i les forces especials antiterroristes, les temudes ninja, han continuat en gran part del país. [El Temps, 3/07/1995]
La imatge mostra el líder socialista a la fira de turisme Fitur estrenyent la mà de la tortuga ninja Donatello, sota el titular “Amistats perilloses”.  [Ara, 23/01/2016]
Observacions El mot ninja (忍者) és un manlleu del japonès introduït a les llengües occidentals mitjançant les traduccions d’obres literàries nipones i, sobretot, els seus còmics (el manga), dibuixos animats (l’anime) i videojocs, que han gaudit d’una gran popularitat fora de les seves fronteres les darreres tres dècades. En català, s’ha incorporat com a mot invariable (en plural roman la grafia ninja) i a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta es van popularitzar entre els més petits de la mà de sèries de dibuixos animats com Les fabuloses tortugues ninja o Hattori el ninja.

La figura del ninja ha despertat molta curiositat al llarg de la història pels mites i l’hermetisme que els envolta. El ninja era un guerrer japonès que practicava el ninjutsu (‘art d’escapolir-se’), un mercenari expert en arts marcials entrenat per actuar sigilosament, normalment, com a espia o assassí. A grans trets, es diferencia del samurai pels seus principis morals: un samurai mai no duria a terme tasques d’espionatge o assassinats encoberts.

geisha f

Primera documentació: 5/02/1991

Tipus manlleu del japonès
Contextos Se’l pot veure servir coper, per exemple, amb un vestit de bus de Thierry Mügler i amb una perruca de geisha. [El Temps, 30/11/1995]
He triat, a més, les obres que tenen interès per als lectors catalans; d’entrada, en els subtítols apareixen paraules que tothom coneix com ara geisha i harakiri. [Avui, 26/09/2015]
Observacions El mot japonès geisha (芸者) està format per dos kanjis que signifiquen ‘art’ i ‘persona, intèrpret’, i d’acord amb la definició del Termcat es tracta d’una ‘jove japonesa educada en el ball, el cant, la declamació i en la música, en l’art de servir el te i de conversar’. En concret, tradicionalment la professió de geisha tenia la finalitat de divertir i entretenir els homes amb les diferents habilitats mencionades, mentre que ara els clients són mixtos.

Sembla ser que l’origen d’aquesta tradició prové de la figura de les cortesanes, una ‘prostituta refinada i culta’ (DIEC2), perquè a partir del segle xviii, ja no només oferien sexe, sinó que entretenien els clients amb diferents espectacles de dansa, cant i música. Ara bé, tot i que sembla que la primera figura femenina que va fer servir el nom de gesiha era un prostituta de la zona de Fukagawa al voltant del 1750, en les dècades posteriors, moltes geishes exercien només com a artistes i no com a prostitutes. Aquesta professió es va mantenir en alça fins a la irrupció de la Segona Guerra Mundial, en què moltes dones es van haver de traslladar o van haver de treballar en fàbriques. Avui encara hi ha joves que reben l’educació per convertir-se en geisha, especialment a la zona de Kyoto, per exemple.

Els trets distintius de les geishes són el maquillatge, amb la cara totalment blanca, els llavis vermells; el pentinat elaborat, amb pintes i agulles de ganxos (sovint es tracta d’una perruca); i la roba, un kimono i unes sandàlies de fusta.