mansplaining m

Primera documentació: 13/02/2017

Tipus	manlleu de l’anglès
Contextos	Avui una dona pot ser directora d’un diari, liderar un equip ampli i tenir l’obligació d’ocupar-se de totes les tasques domèstiques, patir el mansplaining d’un becari —homes que parlen a les dones des d’una presumpta superioritat intel·lectual— i ser criticada pel seu aspecte a l’hora d’anar a un acte públic. [La Vanguardia, 13/02/2017]
	Després hi ha el manterrupting, quan els homes t’interrompen quan parles, o el mansplaining, quan ets experta en un tema i ve un home i, donant per descomptat que no en saps res, t’ho explica com si fossis una nena de set anys. [Avui, 5/08/2022]
Observacions	La forma anglesa mansplaining és un acrònim de man ‘home’ i el gerundi del verb to explain ‘explicar’. Aquest neologisme designa les explicacions innecessàries que sol fer un home a una dona per fer ostentació dels seus coneixements i la seva suposada superioritat intel·lectual. Es tracta d’explicacions condescendents i injustificades que es fan assumint que se sap molt més del tema. És, doncs, un micromasclisme, ja que es tracta d’un comportament discriminatori cap a la dona. L’ús d’aquest neologisme va emergir amb força l’any 2014 després de la publicació del llibre Men explain things to me [‘Els homes m’expliquen coses’], de Rebecca Solnit. Malgrat el fet que no va ser l’autora qui va crear el terme, va ser ella qui el va popularitzar. Tot i que aquesta unitat no apareix documentada al DIEC2, sí que es recull al Termcat, que proposa el sintagma explicació masculina condescendent com a alternativa al manlleu anglès.

violència vicària f

Primera documentació: 23/11/2018

Tipus	sintagmació
Contextos	Remarquen que l’abús físic no és tan dolorós com el mal mental. Les seves parelles utilitzen els nens per fer-los mal, cosa que es coneix com a violència vicària. [El Periódico, 23/11/2018]
	Cal recordar que la violència econòmica de gènere també és una modalitat de la violència vicària en tant que privar de recursos econòmics les mares suposa una afectació directa en els drets dels fills i les filles que en depenen. [Avui, 12/03/2022]
Observacions	La violència de gènere, que pot ser física, sexual, psicològica o econòmica, té diferents formes de manifestar-se. Una d’aquestes és la que s’exerceix de manera conscient en l’entorn familiar contra una dona, sovint en un fill, amb la intenció de causar dany psicològic a una tercera persona que és la destinatària real de l’acció, generalment la parella o exparella. La psicòloga argentina Sonia Vaccaro va fer servir per primera vegada aquest concepte i el va denominar violència vicària (en alguns casos també per substitució). Rep aquest nom perquè la violència que s’exerceix recau sobre els fills i no sobre la mare (l’adjectiu vicari prové del llatí vicarius ‘que fa les vegades, substitut’, que designa aquella persona que en substitueix una altra en les seves funcions). El 2017 el Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere va recollir aquest concepte i ja es comença a tenir en compte en la redacció de les sentències judicials, especialment en aquells casos en què es produeix l’assassinat d’algun menor, la forma de violència més cruel, perquè causa un dolor irreparable a les mares, ja que les deixa mortes en vida, sentenciades de patiment. Segons les dades del Ministeri d’Igualtat, entre 2013 i 2021 es van comptabilitzar 46 menors assassinats per violència vicària a l’Estat espanyol. En el 44 % dels casos l’assassinat es va produir durant el règim de visites del progenitor.

revictimització f

Primera documentació: 9/11/1990

Tipus	sufixació
Contextos	Aquests circuits són els que organitzen “un veritable treball en xarxa que ha de servir per evitar la revictimització de les dones que viuen situacions de violència masclista”. [Regió 7, 24/04/2013]
	A diferència de l’avantprojecte del mes de març del 2020, la norma inclou ara “mesures processals d’acompanyament a les víctimes”, incloent-hi la possibilitat d’evitar el contacte visual amb el presumpte agressor o de declarar en sales especials als jutjats per evitar la revictimització. [Ara, 6/07/2021]
Observacions	El diccionari recull tres derivats del substantiu víctima: victimari (‘assistent del sacerdot en els sacrificis’), victimisme (‘actitud que consisteix a atribuir-se el paper de víctima’) i victimista (‘que practica el victimisme’). En canvi, no recull el verb victimitzar ‘convertir algú en víctima’, ni el substantiu denominal consegüent victimització, i tampoc el verb revictimitzar, que, amb el prefix re- indica que es torna a convertir algú en víctima, i en una situació molt concreta: la violència de gènere. Així, la revictimització, que té com a sinònim el sintagma victimització secundària, posa de manifest una realitat terrible i és que la dona que ha estat víctima d’una situació de violència és tractada com si fos la culpable. El Termcat la defineix com el ‘maltractament addicional exercit contra una dona en situació de violència masclista com a conseqüència dels dèficits de la intervenció dels organismes responsables, i també per l’actuació desencertada d’altres agents implicats’. Aquesta definició és la que apareix en el text de la Llei 17/2020, de 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, que pretén protegir les dones d’aquestes situacions, pràctiques i omissions que les revictimitzen.

efecte Matilda m

Primera documentació: 11/02/2021

Tipus	composició
Contextos	Per aquest motiu l’AMIT, amb el recolzament de l’Oficina del Parlament Europeu a Espanya, ha llançat la iniciativa #NoMoreMatildas, per donar a conèixer l’efecte Matilda i recuperar el protagonisme d’aquestes científiques que mai van haver de ser invisibles. [El Periódico, 11/02/2021]
	Què hauria passat si Einstein, Schrödinger o Fleming haguessin nascut dona? Els alumnes de l’IES Tona han treballat l’efecte Matilda a la seva exposició sobre els masclismes. [El 9 Nou, 6/03/2021]
Observacions	El compost efecte Matilda es refereix al fet que la història ha invisibilitzat i oblidat les dones de la ciència. El terme va ser encunyat el 1993 per la historiadora Margaret W. Rossiter, amb la finalitat de denunciar aquesta situació en què les científiques no obtenen el reconeixement que els correspon pels mèrits aconseguits, al contrari que els homes. I rep aquest nom en honor de Matilda Joslyn Gage (1826-1898), una activista novaiorquesa del segle xix que va defensar el dret a vot femení i va lluitar per reivindicar el paper de les dones en la història de la ciència. A través d’una columna periodística, Matilda Joslyn Gage va intentar treure a la llum els descobriments que havien fet moltes dones científiques que havien estat ignorades reiteradament. L’efecte Matilda també ha contribuït a crear el neologisme semàntic matilda, que denomina les dones que han estat oblidades i invisibilitzades (no surten als llibres de text ni se solen estudiar a les universitats), malgrat que hagin estat claus per a l’avenç científic. Alguns exemples són Nettie Stevens (genetista i descobridora del sistema de determinació del sexe) o Rosalind Franklin (que va contribuir en el descobriment de l’estructura de l’ADN), entre moltes altres.

síndrome de la impostora f

Primera documentació: 18/07/2020

Tipus	sintagmació
Contextos	A més, també reflexionen sobre com, sovint, es senten petites, com quan eren nenes, insignificants i amb por, patint el que s’anomena la síndrome de la impostora. [Avui, 18/07/2020]
	En aquest punt apareix a la conversa l’anomenada síndrome de la impostora: sentir-se permanentment qüestionada perquè ets una dona i alhora adonar-se com sovint les mateixes dones acaben assumint aquesta mirada “perquè l’entorn te n’acaba convencent”. [Betevé, 27/07/2021]
Observacions	La síndrome de l’impostor fa referència a un problema psicològic pel qual les persones que el pateixen tenen dificultats per reconèixer els mèrits que han assolit, especialment en l’àmbit professional i intel·lectual. Consegüentment, se senten unes impostores i viuen amb el neguit que algú descobreixi que no disposen de les qualitats necessàries per fer-se càrrec de les responsabilitats que tenen assignades, sobretot en l’espai públic o laboral. Aquest terme va néixer el 1978 arran de les investigacions de dues psicòlogues clíniques estatunidenques, Pauline Clance i Suzanne Imes, que van observar aquest fenomen entre un grup de dones amb èxit acadèmic i professional. Per aquest motiu, més recentment ha sorgit la variant síndrome de la impostora, promoguda pel col·lectiu feminista i també perquè les dades apunten que aquesta síndrome es més comuna entre el gènere femení que el masculí. Aquest fet sembla que podria estar motivat per l’escassetat o falta de referents femenins, i per la manca d’expectatives que la societat té, en general, envers la dona. Algunes cares conegudes han fet un pas endavant per visibilitzar aquest problema, ja que elles mateixes l’han patit, han estat Angela Merkel, excancellera d’Alemanya, Michelle Obama, advocada i exprimera dama dels Estats Units, l’escriptora Margaret Atwood o les actrius Kate Winslet i Emma Watson, entre d’altres. Encara que les persones que pateixen aquesta síndrome també poden tenir ansietat o depressió, la síndrome de l’impostor no es reconeix oficialment com una malaltia mental. Es tracta, però, d’un tema que ha donat lloc a nombroses publicacions especialitzades i de divulgació, com ara el llibre El síndrome de la impostora (2021), d’Elizabeth Cadoche i Anne de Montarlot.