açaí m

Primera documentació: 1/02/2008

Tipus	manlleu de portuguès
Contextos	Les fruites cítriques, les maduixes, les fruites del bosc i també l’açaí, considerat un superaliment, són fonts riques de vitamina C. [Psaging, 1/06/2012]
	Molt popular i demanat a tota l’Amazònia brasilera, on les ètnies indígenes ja el consumien fa dècades, l’açaí està ara guanyant adeptes a Europa i els Estats Units. [El Periódico, 1/11/2019]
Observacions	L’açaí és un tipus de palmera (Euterpe oleracea), d’uns 25 m d’alçada, constituït per un tronc llarg i lleugerament inclinat, que sol créixer en regions humides o prop de rius i és propi de l’Amèrica tropical. La baia de l’açaí és rodona, de 10 a 14 mm de diàmetre, de color morat fosc tirant a negre, que creix en forma de raïms que produeixen entre 500 a 900 fruits cadascun, dels quals només es consumeix el 10 %, que és el que correspon a la polpa. Durant segles, l’açaí es consumia exclusivament a la selva plujosa del riu Amazones i constituïa un aliment bàsic en la dieta dels indígenes, que, a més, l’utilitzaven com a medicament natural per tractar malalties cutànies i curar mals digestius. A més d’atribuir-li propietats antienvelliment, fet pel qual els indis en consumien diàriament segons la creença que augmentava l’esperança de vida, el fruit de l’açaí és considerat avui dia un superaliment, ja que és ric en nutrients i antioxidants, i se sol consumir en sucs o smoothies. Aquest manlleu prové del portuguès açaí, i aquest del nheengatu asaí o uasaí, llengua tupi-guaraní indígena del nord del Brasil utilitzada com a lingua franca a l’Amazones. El Termcat proposa margalló del Brasil, denominació molt més descriptiva que açaí.

favela f

Primera documentació: 10/01/1991

Tipus	manlleu del portuguès
Contextos	Ho explica un corresponsal d’El País: “Al Brasil, uns vuit milions de nens viuen al carrer, desnonats de les faveles, allà on les barraques no tenen nevera ni aigua corrent”. [Avui, 10/01/1991]
	En els últims assajos abans de la gran desfilada del carnaval de l’escola de samba de la favela Mangueria, diumenge passat, l’ambient era d’expectació, de desafiament i també de neguit. [La Vanguardia, 25/02/2020]
Observacions	Al Brasil, favela és el nom que es dona als assentaments precaris que creixen a prop o dins mateix de les ciutats grans del país. Les faveles estan construïdes amb materials aprofitats, solen ser reduïdes i no tenen les condicions òptimes per a l’habitabilitat. L’origen d’aquest nom sembla que té relació amb una planta agresta de la família de les euforbiàcies, de fulles urticants i llavors comestibles, la Cnidoscolus phyllacanthus, coneguda en portuguès amb el nom de favela, que cobria el turó de Gamboa de Rio de Janeiro on es van instal·lar el 1897 prop de 20.000 soldats que havien lluitat a la guerra de Canudos a Bahia (Brasil), després d’esperar infructuosament que el Govern els proporcionés l’habitatge promès. L’existència d’aquest tipus de construcció és, malauradament, present a molts països, motiu pel qual rep noms diferents segons la zona: en català parlem de barraques, al Brasil es diuen faveles i a l’Argentina, villas miseria, etc.

caipirinha f

Primera documentació: 5/10/2002

Tipus	manlleu del portuguès
Contextos	Els empleats de moltes oficines circulen amb xancletes de disseny, com si estiguessin servint caipirinhes a Ipanema. [Avui, 5/10/2002]
	Quan pugin les temperatures, refresqueu-vos amb un dels seus mojitos i caipirinhes. [Time Out Barcelona, 1/06/2017]
Observacions	La caipirinha (també documentada a l’Observatori amb la forma adaptada caipirinya) és una altra de les begudes alcohòliques que encara no apareix recollida als diccionaris catalans, tal com vèiem amb la margarita, el bloody mary, el mojito o la pinya colada. Es tracta d’un còctel brasiler fet amb rom o vodka, amb suc de llimona dolça, sucre i gel. Per trobar l’origen d’aquesta beguda ens hem de remuntar al Brasil del segle xix. Els indígenes d’una regió de São Paulo van crear la caipirinha com a substitut del vi i del whisky, i van començar a oferir-la en festes de classe alta per posar de relleu la gran abundància i productivitat de la canya de sucre en aquella zona. Del nom d’aquests indígenes que treballaven al bosc anomenats caipiras ‘llenyataires’, en deriva el manlleu caipirinha, amb l’adjunció del sufix diminutiu -inha.

 

bossa nova f

Primera documentació: 11/12/1994

Tipus	manlleu del portuguès
Contextos	El compositor i pianista brasiler […] està considerat el pare de la bossa nova, l’estil suau i càlid que va conquerir el món a partir dels anys 60. [Punt Diari, 11/12/1994]
	Tot acompanyat d’una decoració colonial caribenya, jazz i bossa nova i personal amable i elegantment vestit amb camises caribenyes. [La Vanguardia, 10/02/2018]
Observacions	El sintagma bossa nova en portuguès vol dir literalment ‘estil nou’, però se sol traduir per nova onada i designa un gènere musical de la música popular brasilera derivada de la samba i amb una forta influència del jazz. Aquest gènere va ser promogut a finals dels cinquanta del segle xx per una generació de músics entre els quals destaquen João Gilberto o Vinícius de Moraes, autor, juntament amb Antônio Carlos “Tom” Jobim, de la famosa Garota de Ipanema (1962), que ha estat versionada en diferents llengües i per cantants tan diversos com Frank Sinatra, Jarabe de Palo, Peggy Lee o Amy Winehouse. La bossa nova es basa en una instrumentació simple i un ús elegant de les dissonàncies, cosa que va ajudar a desenvolupar un llenguatge propi d’un lirisme íntim molt característic. Es considera que la bossa nova va acabar el 1965 al I Festival de Música Popular Brasilera on es va presentar la cançó Arrastão. Tanmateix, el final cronològic no va significar l’extinció estètica de l’estil, que ha estat una referència ineludible per a generacions posteriors de músics i el seu llegat, que ha deixat peces que es consideren joies de la música nacional brasilera, com Eu sei que vou te amar, Coisa mais linda o Desafinado, a més de la ja esmentada Garota de Ipanema.

 

saudade f

Primera documentació: 24/06/1996

Tipus	manlleu del portuguès
Contextos	Sens dubte Pau Faner té aquell atractiu literari que caracteritza molts escriptors illencs, la riquesa dels quals, a més de la seua gran capacitat imaginativa i certa saudade vital, els concedeix […] determinada singularitat. [El Temps, 13/10/1997]
	La saudade és la icona d’aquest sentiment d’intermitència on l’allunyament i la proximitat d’allò estimat fa més complex erigir murs. [Ara, 7/09/2017]
Observacions	La saudade, un manlleu del portuguès que també s’utilitza en gallec i que prové del llatí solitas ‘solitud’, fa referència a un sentiment afectiu difícil de definir de manera específica, però que es relaciona amb la malenconia (‘tristesa vaga, ombrívola’ segons el GDLC) i l’enyorança que se sent envers alguna cosa, sentiment o persona que ja no hi és. Aquesta nostàlgia, que a vegades també inclou la sensació que allò que ens falta ja no tornarà, va ser definit l’any 1660 per l’escriptor portuguès Francisco Manuel de Meno (1608-1666) com ‘bé que es pateix i mal que es gaudeix’. En el cas de persones, perquè ja no hi són, perquè han marxat lluny o perquè la relació que ens hi unia s’ha acabat. I en el cas d’altres coses, com ara llocs o activitats que fèiem quan érem més joves, perquè pertanyen a una realitat a la qual ja no podem tornar.