crudité f

Primera documentació: 30/03/1989

Tipus	manlleu del francès
Contextos	Primer es va demanar unes crudités provençals amb garum d’anxoves i olives negres, després una amanida de tomàquets secs i formatge mozzarella amb oli d’oliva i pebre vermell i, com a plat central, una magnífica ració de raviolis d’albergínia. [Avui, 5/10/2004]
	Així doncs, per a la tardor que ens espera, com que ni el futur no és al seu lloc, proposo verdures i peix, bullides i sense sal. I molt de compte amb les crudités, sempre tan desitjables com indigestes. [La Vanguardia, 21/09/2022]
Observacions	El substantiu femení crudité, que sovint es fa servir en plural, és un manlleu del francès que fa referència als plats compostos de llegums i hortalisses que es consumeixen crus. Les crudités són plats tradicionals de la cuina francesa que admeten diversos tipus de talls: en rodanxes, en juliana o en palets, per exemple. Sovint van acompanyades d’una vinagreta o algun amaniment. En els darrers anys, la popularitat de les crudités ha augmentat per l’auge del consum de salses i cremes, com ara el guacamole o l’hummus, acompanyades d’hortalisses, com la pastanaga o el cogombre, tallades en forma de palet. També s’anomenen crudités les guarnicions i els acompanyaments d’hortalisses i llegums crus.

merci m i interj

Primera documentació: 4/12/2005

Tipus	manlleu del francès
Contextos	Un senzill merci, així que es va despertar de l’anestèsia, va ser el primer que els va dir als cirurgians la dona que la setmana passada va rebre el trasplantament de la part inferior de la cara. [El Periódico, 4/12/2005]
	“Merci per la teva feina, no l’artística sinó…”, li deia la Mia abans de buidar la bossa perquè l’hi estampessin una de les quatre frases. [Ara, 5/11/2021]
Observacions	Per expressar agraïment en català es poden fer servir les fórmules gràcies, moltes gràcies o mercès. Ara bé, molts parlants utilitzen la forma merci, que no apareix repertoriada als diccionaris. N’és una excepció el Gran diccionari 62 de la llengua catalana, de López del Castillo, que sí que recull aquest mot. Segons l’Optimot, és preferible restringir merci a àmbits molt col·loquials o familiars. A L’últim llibre de Sergi Pàmies (2000), de l’escriptor Sergi Pàmies, l’autor s’aventura a resseguir quin ha pogut ser el recorregut d’aquest manlleu del francès: «Potser perquè, sense haver-ho sabut ni estudiat mai, intueix que, originàriament, merci es feia servir com a substantiu per referir-se a ‘preu’, ‘salari’, ‘recompensa’ i, més endavant, a ‘favor’ i a ‘gràcia’; que de ‘gràcia’ va passar a ‘pietat’ i que, convertida en preposició, la paraula presenta una càrrega terrible de submissió i derrota (a la mercè de, per exemple, significa estar exposat del tot als efectes d’alguna cosa), sense oblidar que, com a fórmula col·loquial, merci és una expressió devaluada per l’ús». Autors com Terenci Moix, Maria Barbal o Empar Moliner l’han utilitzat en les seves novel·les.

boîte f

Primera documentació: 26/09/1994

Tipus	manlleu del francès
Contextos	Va perdre de seguida, enmig del fum aclaparador, els llums psicodèlics i la música eixordant de la boîte, els seus acompanyants i es va trobar tot sol deixat de la mà de Déu. [El Temps, 26/09/1994]
	Luis de León, en fi, a l’última part d’aquest assaig s’acredita com un avesat coneixedor de la nit i els seus esquers, i demostra com, a través d’unes boîtes i clubs disco i tecno molt específics, es va produir la implantació d’un narcisisme de masses, avançament i llavors de l’actual exhibicionisme digital. [La Vanguardia, 13/11/2021]
Observacions	Per referir-nos a la discoteca, en català tenim també l’opció de l’abreviació disco, el manlleu de l’anglès night club o el del francès boîte. Aquest últim no té un ús elevat però apareix als mitjans de comunicació per parlar de determinats tipus de locals, com les discoteques dels anys vuitanta. En francès, boîte significa ‘caixa’ i prové del llatí buxa, mot emparentat amb el grec antic πυξίς (puxís ‘capseta de fusta’) i, potser perquè les discoteques són com capses, en francès va aparèixer el sintagma boîte de nuit, d’on prové la nostra boîte per escurçament.

amuse-bouche m

Primera documentació: 20/01/2018

Tipus	manlleu del francès
Contextos	¿Com havien de saber que allò era un tovalló i no un amuse-bouche, un d’aquests platets que molts restaurants serveixen mentre esperes l’arribada del primer? [La Vanguardia, 20/01/2018]
	El vostre salt a la tradició començarà només assaboriu el primer mos de l’amuse-bouche: un galet farcit de pilota de carn amb un fil de caldo i làmines de tòfona. [Time Out Barcelona, 10/12/2021]
Observacions	Als restaurants d’alta cuina, amb freqüència s’ofereix un aperitiu gratuït, fora del menú, que es coneix com a amuse-bouche. Pensat per ser menjat d’una o dues mossegades, no té l’objectiu d’atipar els clients, sinó que els presenta l’estil, les tècniques i els ingredients dels plats que tastaran a continuació. Per aquest motiu, a diferència dels aperitius o els entrants comuns, els consumidors no poden escollir què volen degustar; és una proposta del xef. El terme amb què es designa en català aquest petit entremès és un manlleu del francès format pels mots amuser i bouche (‘divertir’ i ‘boca’, respectivament). Concretament, es va originar a l’alta cuina francesa durant el moviment culinari conegut com a nouvelle cuisine, el qual, desviant-se de la cuina clàssica, es basava en plats petits i lleugers, amb sabors intensos i una presentació cuidada.

plein air m

Primera documentació: 15/05/1995

Tipus	manlleu del francès
Contextos	Perejaume defineix Verdaguer com un pleinairista (de plein air, aire lliure) estudiós dels mots i de la llengua. [El Temps, 15/05/1995]
	Els de la Bisbal estan que al·lucinen. En aquest poble empedrat hi han creat un festival de: piano clàssic, jazz experimental, cinema també experimental, poesia visual, pintura a plein air… [Ara, 28/08/2019]
Observacions	El manlleu del francès plein air ‘aire lliure’ fa referència a un terme pictòric, denominat també pleinairisme, que pren força a mitjan segle xix i que determinava que era imprescindible que els artistes pintessin els quadres davant de la natura que volien reproduir. Això vol dir que era necessari desplaçar-se per tal de captar els colors i la llum dels subjectes, que molt sovint eren paisatges. L’auge de la pintura plein air es relaciona amb la comercialització dels envasos en tub per a la pintura a l’oli, la qual cosa eliminava la necessitat dels artistes de crear cada color que volien fer servir i facilitava el transport de tots els materials allà on calgués. Entre els pintors defensors del pleinairisme hi ha els impressionistes Monet, Pissarro i Renoir, per esmentar-ne alguns. Aquest estil pictòric va seguir vigent al segle xx i fins a l’actualitat.