Primera documentació: 1/06/1991
Tipus | manlleu del castellà |
Contextos |
Li agrada el flamenc: Paco Ibáñez admira, sobretot, el duende d’Antonio Mairena i Antonio Chacón. [Diari de Barcelona, 1/06/1991]
|
“García Berlanga era un veritable geni, creava sense pretensió i tenia un duende que no podia fer callar ni la vergonya ni la comoditat”, ha dit un dels seus nets. [Ara, 10/06/2021]
|
|
Observacions |
En castellà, duende prové del sintagma escurçat duen de [casa] ‘amo de [la casa]’, ja que antigament era un esperit entremaliat, amb figura de vell o de nen en les narracions tradicionals, que vivia en una casa i hi feia el que volia, com si en fos l’amo. A partir d’aquest significat original, es va denominar també l’encant, la gràcia o l’atractiu especialment d’una cosa que resulta misteriosa i que no es pot explicar amb paraules. Aquest és el sentit que ens ha arribat en català i que recollim en els exemples anteriors. Val a dir, però, que l’ús més estès avui dia fa referència a contextos relacionats amb la música tradicional espanyola, sobretot el flamenc, en què el duende sol remetre a la capacitat i el talent innats dels artistes, que canten amb una passió molt profunda i dramatitzant sentiments com l’amor, la pena o la pèrdua.
|