jam session / jam-session f

jam sessionPrimera documentació: 14/02/1989

Tipus manlleu de l’anglès
Contextos Tot allò que succeïa, succeïa en alguna jam-session. [Diari de Barcelona, 15/01/1989]
L’actuació principal del grup va ser un concert de gran format al vespre, però aquell mateix dia també van participar en una dixieland parade al migdia i en una jam session a la nit. [Ara, 18/09/2019]
Observacions Una jam-session (grafia normalitzada pel Termcat), compost en anglès del verb to jam ‘aixafar’ i session ‘sessió’, és una ‘trobada de caràcter informal de músics de jazz en la qual aquests interpreten i improvisen sobre temes diversos sense subjectar-se a cap programació prèvia’. Aquesta és la definició clàssica que s’atribueix al periodista George Frazier del Boston Globe als anys trenta del segle xx.

Tot i que és un concepte que neix en el marc del jazz, també es fan jam-sessions en altres gèneres, com el blues, el rock o el rap. En aquestes sessions, que generalment estan constituïdes per un combo, se seleccionen sobre la marxa els temes de base, en grup es toca la melodia principal i cada músic en fa una improvisació (o sobre l’harmonia), sense límits a l’hora d’introduir tècniques, estils i innovacions.

Les primeres jam-sessions van tenir lloc a Kansas City als anys trenta i quaranta, concebudes com a batalles de tenors (tenor sax battles) amb un caràcter competitiu molt marcat, que enfrontaven els artistes locals amb artistes que hi anaven de passada. Poc després, les jam-sessions van començar a proliferar als clubs del carrer 52 de Nova York, però les més famoses van ser les que es van organitzar al Minton’s Playhouse de Harlem, que es considera un veritable laboratori del bebop, amb Charlie Parker, Charles Mingus o Thelonius Monk.

funk adjm

funkPrimera documentació: 5/04/1991

Tipus manlleu de l’anglès
Contextos El pianista Joan Díaz tan aviat recrea musicalment l’univers pictòric de Dalí com reivindica l’alegria funk del Herbie Hancok primigeni. [Jaç, 1/06/2006]
Magnífico fa una música eclèctica, mestissa entre el funk i el balcànic tradicional, entre l’accelerada música gitana i el pop de consum. [Avui, 11/06/2019]
Observacions El GDLC recull diferents estils musicals, la majoria dels quals consignats amb asterisc per indicar-ne la procedència forana, ja que es tracta de manlleus, com ara folk, reggae, bossa nova, country, gòspel, etc. En aquesta llista també hi podem afegir el funk, definit com ‘estil musical aparegut a final dels anys seixanta als Estats Units, fonamentat en la improvisació característica del jazz i del blues i en el so sincopat de la guitarra elèctrica, adreçat bàsicament al ball i practicat sobretot per músics negres’. Alguns dels cantants més destacats són Marvin Gaye, Jamiroquai o Bruno Mars. De grups funk trobem Tower of Power, The Isley Brothers o Rufus & Chaka Khan, amb el seu famós tema “Tell me something good” (1974).

Originàriament, el manlleu funk tenia dos sentits que poc tenien a veure amb l’estil musical: d’una banda, significava ‘olor forta’ i, de l’altra, en sentit col·loquial, ‘por, temor’. No se sap amb certesa com va passar a utilitzar-se amb el sentit actual, però sí que es té constància que, a mitjans del segle xx, es va començar a fer servir la variant funky en l’argot musical per referir-se a una sensació particular que transmetia el jazz i que s’assimilava a la tristesa, la commoció, l’autenticitat, etc. S’entén, per tant, que, en el món jazzístic, tant funk com funky s’utilitzessin cada cop més i acabessin denominant una nova varietat musical, sorgida de la fusió d’altres.

autotune m

autotunePrimera documentació: 2/10/2015

Tipus manlleu de l’anglès
Contextos El quartet connecta amb les noves generacions, visibilitza una joventut en els marges del sistema, explicita la barreja racial, treu petroli de l’autotune i manega un argot diabòlicament enginyós. [Time Out Barcelona, 2/10/2015]
La veu de Joana es tenyeix d’autotune, en una metàfora de la deshumanització, accentuant la sensualitat del seu primer beef, “Me moria de ganes de dir-t’ho a sa cara, què vols?”. [Diari de Balears, 15/02/2019]
Observacions L’autotune és un exemple de descobriment que neix amb una funció i que acaba fent-se famós per una funció diferent. A finals de la dècada dels noranta, el geofísic Andy Hildebrand va desenvolupar uns algorismes per interpretar les dades generades per una ona sísmica amb la intenció de localitzar dipòsits de petroli i després es va adonar que aquell disseny també servia per modificar el to en arxius d’àudio. Així va néixer l’autotune (en anglès, auto-tune, escrit amb guionet, però no se’n documenta cap cas a l’Observatori), un processador d’àudio que modifica el so i que serveix per corregir errors de veu i instruments. El primer enregistrament comercial amb autotune va fer-se l’any 1998, per distorsionar la veu de Cher en el tema Believe i per això també se’n deia efecte Cher. Des de llavors, són moltíssims els grups i cantants de tots els estils que l’han fet servir.

dance adjm

Primera documentació: 31/10/1994

Tipus manlleu de l’anglès
Contextos Qui ha dit que el rock té els dies comptats per culpa de la piconadora del techno, el dance i altres estils d’estricta trepanació en llocs tancats? [El Temps, 14/07/1997]
Més enllà, Tornar a començar és un altre cim trip-pop, i Res, amb el seu ritme dance, tropical i downtempo, és una deliciosa sorpresa en la qual col·labora la seva companya i música Louise Sansom. [La Vanguardia, 24/02/2018]
Observacions El dance és un ‘estil musical de ball de discoteca originat als anys vuitanta del segle xx, que combina elements de diferents estils de música electrònica i es caracteritza per una pulsació rítmica repetitiva’ (Termcat). Aquest manlleu, que, segons l’Oxford English Dictionary, apareix per primer cop amb aquest significat el 1987, és la reducció del sintagma (electronic) dance music.

El dance ha anat evolucionant al llarg de les dècades i comprèn un ventall molt ampli de gèneres musicals: el house, el break dance, l’electro o el drum and bass. Alguns dels artistes que han passat per aquest estil de música són Haddaway, amb cançons com What Is Love (1993), Corona, amb The Rhythm of the Night (1994), o Cher, amb el cèlebre tema Believe (1998). Més recentment, discjòqueis de renom com David Guetta, Avicii o Calvin Harris han omplert pistes de ball i festivals dedicats exclusivament a aquest estil musical.

groove m

Primera documentació: 13/10/1997

Tipus manlleu de l’anglès
Contextos Al Perpinyà Jazz Festival hi ha lloc per al jazz més pur, però també per al blues, el gospel, el groove o la salsa. [El Temps, 13/10/1997]
Oscil·lant entre el rock progressiu, amb una guitarra solista de categoria, repartint solos a tort i a dret, i el jazz amb groove proporcionat per un saxo que també es llueix amb la flauta travessera, i passant per l’indispensable substrat funk, amb doble ració de teclats. [La Vanguardia, 7/03/2019]
Observacions El groove designa una manera concreta de música molt rítmica que incita al ball. El terme apareix arran del tema In the Groove (que es pot traduir per ‘en el solc’) de Wingy Manone, publicat el 1936. Aquesta manera de tocar va aparèixer durant l’expansió del swing. Aquest ritme, però, també està relacionat amb els diferents subgèneres del jazz, com el funk, el blues i el gòspel, entre altres gèneres.

Generalment, aquest ritme es genera mitjançant una banda instrumental formada per una bateria, un baix elèctric (o contrabaix), una guitarra i un teclat. La seva principal característica és un ritme que posa l’èmfasi en els baixos i remarca el primer temps de cada compàs.