vergonya aliena f

Primera documentació: 10/02/2013

Tipus	sintagmació
Contextos	Camp ha assenyalat que Maragall “es mou en un món virtual” que fins i tot “provoca vergonya aliena entre alguns diputats socialistes, que ja no saben quina cara posar”. [Europa Press, 25/04/2001]
	Al reportatge de Rubio hi ha una cita d’un article d’Anna Pazos que no estava restringit a l’àmbit català: “diria que a la meva generació la tendència ha culminat en una desaparició gairebé absoluta del sexe en l’escriptura masculina; o almenys d’un sexe despullat que no causi una vergonya aliena intolerable”. [Núvol, 14/11/2023]
Observacions	La vergonya és un sentiment de deshonor humiliant, tal com la defineix el DIEC2, i el que és més comú és sentir-la pròpia, per accions que ha comès un mateix o per actituds que s’han tingut envers una situació. Ara bé, quan aquest sentiment se sent per alguna cosa o persona externa llavors ho expressem amb el sintagma vergonya aliena. Aquesta mena de sentiment d’humiliació que sentim en la nostra pell per alguna cosa que no hem fet nosaltres es pot donar en dos casos: d’una banda, quan algú del nostre voltant fa alguna cosa vergonyosa. En aquest cas, no hi ha cap relació entre la persona que pateix el sentiment i la persona que el provoca. Simplement, presenciar l’esdeveniment fa esclatar el sentiment. De l’altra banda, la vergonya aliena apareix quan sentim que formem part d’un grup o que la persona que realitza l’acció vergonyosa ens representa d’alguna manera, tot i que en molts casos no hi ha cap relació ni connexió amb la persona que ens la produeix. Aquesta darrera sensació sovint ocorre en àmbits com la política (com en el primer context), ja que els partits i els polítics representen ideologies compartides o no per la ciutadania. Per això, quan un polític fa una acció que humilia el grup que representa és normal que els simpatitzants sentin vergonya aliena.

ISSN: 2938-5059

cúspide f

Primera documentació: 31/07/2022

Tipus	semàntic
Contextos	Amb instants ara de delicadesa extrema, ara d’encant experimental, la cantant i compositora va enlluernar d’entrada amb Plumita, per seguit entre altres al·lusions amb Som somiat, Ensumo l’abril, una impactant Sound of silence a la cúspide de l’estructura, o Siga el baile. [La Vanguardia, 31/07/2022]
	Somnis de l’aficionat blaugrana que ara ja han arribat a la cúspide de les seves carreres i que no han donat el rendiment esperat. [Nació Digital, 31/01/2024]
Observacions	El diccionari recull cúspide amb els significats de ‘part superior d’una cosa acabada en punta’ i ‘vèrtex’, però no en recull el sentit metafòric que pot fer referència, d’una banda, al punt més alt, entès com el grau màxim al qual es pot arribar en alguna cosa, com una carrera professional, tal com es veu en el segon context, i, de l’altra, al punt de perfecció màxima en un gènere determinat, com s’observa en el primer exemple.

ISSN: 2938-5059

aliat aliada m i f

Primera documentació: 14/10/2000

Tipus	lexicalització
Contextos	Al llarg de la sessió, els diputats serbis van ratificar la dimissió del primer ministre serbi, Mirko Marjanovic, un aliat de Slobodan Milosevic i del seu gabinet. [Europa Press, 24/10/2000]
	L’experiència del pilot català el converteixen en un aliat perfecte per millorar la moto i per què no? Superar Ducati. [El Nacional, 1/01/2024]
Observacions	El substantiu aliat aliada és una lexicalització del verb aliar i pot tenir diversos significats. En primer lloc, tal com el defineix el GDLC, usat com a adjectiu, fa referència a ‘unit per una aliança’ de qualsevol índole. En segon lloc, en masculí plural té una significació bèl·lica, ja que fa referència a la denominació genèrica donada als països que van lluitar contra Alemanya, Àustria, Hongria, Bulgària i Turquia en la Primera Guerra Mundial, i als adversaris de les potències de l’Eix en la Segona Guerra Mundial. Actualment, però, tot i que se segueix trobant usat en l’àmbit polític, ha abandonat la connotació bèl·lica, i s’ha estès a molts altres àmbits especialment per designar les associacions entre persones que s’uneixen per assolir un mateix fi.

ISSN: 2938-5059

verd llima m i adj

Primera documentació: 8/07/2003

Tipus	composició
Contextos	El dissenyador va entrar així en el món del luxe amb les seves combinacions de “colors impossibles” com el verd llima i el vermell, i la barreja d’estampats, brodats i llaços. [El Periódico, 25/01/2008]
	Fins i tot la Mala es va unir a la festa efímera per robar tota l’atenció amb el seu vestit verd llima i la demostració d’equilibri que va fer sobre la seva bota mitjó rematada amb un taló de campionat. [La Vanguardia, 23/04/2023]
Observacions	Per denominar tonalitats d’un color, sovint s’utilitza un element comparatiu: blau cel, blau turquesa —com el mineral—, blau ultramar, gris perla, groc canari, groc mostassa, marró xocolata, rosa salmó, rosa xiclet, vermell cirera, verd menta, verd botella, verd maragda o verd d’oliva (aquests dos darrers presents al DIEC2). En aquesta llista de varietats cromàtiques també hi podríem afegir el verd llima, ja que aquest fruit tropical (Citrus × aurantifolia), semblant a una petita taronja, té la pela de color verd tirant a groc. Els contextos en què sol aparèixer aquest compost tenen a veure principalment amb la moda.

ISSN: 2938-5059

foteta adj i m i f

Primera documentació: 19/05/1994

Tipus	sufixació
Contextos	—I els amics i amigues què et diuen? —Bé. Una mica fotetes. A la classe em diuen: “No se’t pot tocar perquè ets la reina”. [El Punt Diari, 19/05/1994]
	La vida de politertulià ja deu ser prou dura perquè, a sobre, vingui un foteta com en Cristian Segura a tocar el que no sona. [El País, 26/01/2015]
	Tot i la dispersió en els temes i les intencions, hi domina un caràcter festiu i amable, també foteta, que és alhora un reflex de la disbauxa que combinava aquella Barcelona preolímpica. [Núvol, 24/02/2023]
Observacions	El verb fotre és un verb que té l’origen en el llatí vulgar fŭttĕre, que al seu torn prové del llatí clàssic fŭtŭĕre ‘copular’, i que es documenta des del segle xiii, als Usatges de Barcelona, amb el mateix significat. Actualment, però, s’usa sobretot amb el significat de ‘fer’, ‘prendre, robar’ o ‘molestar’, tot i que només en contextos col·loquials. Una de les accepcions que té el verb, usat pronominalment, és el de ‘riure’s, burlar-se d’algú’, a partir del qual, amb el sufix -eta, que serveix per crear noms agentius, especialment quan es tracta de males accions o poc recomanables, com es veu a espieta o burleta, i que en l’actualitat és improductiu, s’ha creat el substantiu i l’adjectiu foteta per designar la persona inclinada a riure’s de la gent, burler.

ISSN: 2938-5059