dolce far niente m

Primera documentació: 23/01/1995

Tipus	manlleu de l’italià
Contextos	Si li ho hagués permès la llei, segur que hauria esbatanat el portal del carrer, disposat a atendre la possible clientela. Hom no concebia el dolce far niente. [Avui, 23/01/1995]
	No té cap sentit un pacte a l’estil alemany entre el PP i el PSOE, com proposa, entre d’altres, Felipe González des del seu dolce far niente aconseguit gràcies a les portes giratòries. [El País, 9/02/2016]
Observacions	El manlleu dolce far niente, literalment ‘dolç no fer res’, al·ludeix a la indolència i la ganduleria, enteses no tant com a caràcter natural, sinó més aviat com a opció vital i com a font de felicitat i satisfacció. L’expressió té l’origen en l’època romana, però és imprecís. Hi ha qui sosté que procedeix de Plini el Jove (61-113), en la seva Epístola IX; per a altres la paternitat de l’expressió podria correspondre a l’obra De oratore de Ciceró (106 aC-43 aC), i també s’afirma que el seu origen podria estar en l’obra Agricola de Tàcit (ca. 55- ca. 116) on va escriure inertia dulcedo ‘dolça inèrcia’. Tanmateix, la frase constitueix una manera brillant per explicar el dolç plaer de l’ociositat.

Anuncis

vaporetto m

Primera documentació: 27/07/1998

Tipus	manlleu de l’italià
Contextos	La Simfonia núm. 5 de Gustav Mahler, concretament el seu Allegretto, s’identifica amb les boiroses imatges del vaporetto que arriba al port de Venècia de matinada, a principis d’aquest segle, i en què viatja l’atribolat compositor. [El Periódico, 1/02/1999]
	Pujar al vaporetto per anar a la plaça de Sant Marc és el millor viatge que podem fer per iniciar-nos en el catàleg de les meravelles de Venècia. [Ara, 17/04/2016]
Observacions	El vaporetto és un tipus d’embarcació típica de Venècia que s’utilitza com a mitjà de transport públic. Aquesta ciutat italiana està construïda sobre un arxipèlag de 118 illes i disposa d’un entramat de canals navegables, per la qual cosa el transport marítim substitueix qualsevol altre mitjà de transport. El vaporetto només circula pels canals amples, mentre que pels estrets se solen utilitzar les góndoles per als turistes. Malgrat que avui en dia aquesta embarcació funciona amb motors dièsel, el primer vaporetto construït l’any 1881, anomenat Regina Margherita, funcionava amb vapor; d’aquí prové el nom en italià, format pel substantiu vapore, que significa ‘nau de vapor’, al qual s’ha afegit el sufix diminutiu -etto, que dota el nom d’un matís afectiu.

pesto m

Primera documentació: 12/10/1996

Tipus	manlleu de l’italià
Contextos	Són plats que poden entendre’s com a primers o segons, depenent de fins a quin punt podem caure en la temptació de la pasta feta a casa, els raviolis amb pesto lleuger, els gnochi d’espinacs i formatge fresc amb sàlvia, etc. [Avui, 6/04/1997]
	Parlem de pizzes, com se sol dir al sud d’Itàlia, della mamma: gruixudes, de massa esponjosa i base cruixent i amb tots els ingredients que ens podem imaginar, sobretot, d’origen italià: mozzarella de búfala, pesto genovès, embotits de l’Emilia Romagna, gorgonzola, cansalada… [El País, 22/07/2016]
Observacions	El mot pesto és un manlleu de l’italià i prové del verb pestare, que significa ‘triturar’ o ‘picar’. Pesto, per tant, és el substantiu que se’n deriva, la picada. Segons l’Academia Barilla de cuina italiana, sembla que els primers pestos van aparèixer a la regió de Ligúria, concretament a Gènova, o almenys els reivindiquen. La recepta tradicional i més estesa és la que s’elabora picant alfàbrega, l’ingredient principal, amb sal, pinyons i all (tradicionalment, en un morter de marbre) i s’hi afegeix lentament oli d’oliva verge extra per lligar bé la mescla. Finalment, es barreja amb parmesà i amb formatge pecorino o de cabra fresc. Amb el pas del temps, la recepta original s’ha anat reinterpretant i s’han substituït alguns dels ingredients, com en el cas del pesto rosso o pesto alla trapanese, originari de Sicília, creat arran de les visites de mariners i comerciants genovesos. Aquest pesto vermell inclou tomàquets, ja siguin secs o frescos, i ametlles torrades (a més dels pinyons, o excloent-los).

sotto voce loc

Primera documentació: 16/04/1993

Tipus	manlleu de l’italià
Contextos	A Itàlia, sotto voce, fa molts anys que es deia que Giulio Andreotti era un home vinculat, connectat, relacionat o fins i tot integrat a la màfia. [Diari de Barcelona, 16/04/1993]
	Hi ha pressa per solucionar el dilema, però sense esperar les conclusions de la recerca molts experts reconeixen sotto voce que hi ha una probabilitat alta que les obres del museu gironí siguin falsificacions de principi de segle xx. [Avui, 14/10/2016]
Observacions	Aquesta locució de l’italià està formada per l’adverbi sotto ‘sota’ i el substantiu voce ‘veu’, i significa literalment ‘en veu baixa’. D’una banda, en el llenguatge musical, aquesta expressió es fa servir per indicar que un fragment s’ha d’interpretar a mitja veu, és a dir, amb una veu poc potent. De l’altra, tal com s’observa en els contextos, s’utilitza per indicar que alguna cosa es diu o es fa d’una manera dissimulada, gairebé en secret. En català, els diccionaris normatius recullen diferents locucions equivalents per a sotto voce com ara a sota veu i en veu baixa.

cappuccino m

Primera documentació: 6/11/1995

Tipus	manlleu de l’italià
Contextos	Fa quatre dies, en el temps de fer un talladet que em van cobrar a preu de cappuccino amb nata, vaig veure descanviar uns quants bitllets de cinquanta a un parell d’encorbatats que si no eren ludòpates ho seran la setmana que ve. [ULTIM, 9/05/2007]
	“S’apujaria tot: el preu del capuccino, el sou mínim i, fins i tot, els vols. No saben on s’han ficat”, assevera. [La Vanguardia, 27/06/2016]
Observacions	En italià, cappuccino (amb dues pes —que en els contextos recollits en català apareixen majoritàriament reduïdes a una— i dues ces) és una lexicalització del diminutiu de cappuccio ‘caputxa’, perquè s’associa al color de l’hàbit de l’orde dels caputxins. El cappuccino és un ‘cafè amb llet escumosa o nata batuda, sovint empolsat amb xocolata’ (GDLC). L’origen d’aquesta beguda sembla que es remunta al 1683, després de la batalla de Viena que va enfrontar la Lliga Santa amb l’Imperi otomà, quan els vienesos van començar a preparar cafè utilitzant els sacs que havien deixat els turcs i, per assuavir el gust tan fort que tenia, hi van afegir nata i mel, amb la qual cosa va aparèixer el color que recordava el de l’hàbit dels caputxins. El Termcat ha normalitzat aquest manlleu com a caputxino, d’aparició anecdòtica als mitjans i que també apareix ja al GDLC, però la forma original, tot i que sovint no segueix l’ortografia italiana, continua sent present en els usos dels mitjans.