paparazzi m i f

Primera documentació: 17/08/1991

Tipus	manlleu de l’italià
Contextos	En quin dels setze wàters de la finca dels Boyer s’amaga el paparazzi —nan o contorsionista— que obtindrà la fotografia més cobdiciada? [Diari de Barcelona, 17/08/1991]
	Una piscina que tots hem vist en fotografies dels anys setanta, amb artistes, toreros, monarques, ducs, magnats i tota mena de paparazzis. [Sàpiens, 1/08/2021]
Observacions	El substantiu paparazzi és un manlleu de l’italià que designa un ‘fotògraf de premsa especialitzat a empaitar persones famoses per obtenir-ne fotografies sensacionalistes’, tal com el defineix el GDLC. Des del punt de vista morfològic, el cas de paparazzi és interessant perquè en italià és la forma plural de paparazzo (forma que es documenta amb molt poca freqüència en català), però en català (i en altres llengües) s’ha reanalitzat el plural italià com si fos singular i quan es fa referència al plural s’afegeix la -s final que caracteritza el plural en català. L’origen d’aquest nom es troba a la pel·lícula La dolce vita de Federico Fellini (1920-1993), on el personatge que protagonitza Marcello Mastroianni, el periodista de premsa rosa Marcello Rubini, rep l’apel·latiu afectuós de paparazzo ‘mosquit’. Segons Fellini, que canviava de versió sovint a propòsit de l’origen del nom, era perquè era el motiu que es donava als nens que parlaven d’una manera atropellada i que interrompien els altres. En italià, el nom de paparazzo de seguida es va fer servir per designar els reporters gràfics, especialment amb persones públiques de l’escena social i actes publicitaris, i està tan integrat en la llengua que també ha donat lloc a altres paraules que també es documenten al diccionari, com el verb format per conversió paparazzare ‘fer fotos, especialment de persones famoses en moments de la seva vida privada’ o el substantiu format per sufixació paparazzata ‘servei fotogràfic escandalós’.

commedia dell’arte f

Primera documentació: 6/10/2001

Tipus	manlleu de l’italià
Contextos	Un text de la densitat de l’original s’ha convertit aquí en un intel·ligent espectacle amb aires de music-hall i referències a la commedia dell’arte. [El Periódico, 6/10/2001]
	El tercer personatge és un criat que no canta, però que té un paper important en l’acció i fins i tot es disfressa de Capità Tempesta, en la tradició del soldat fanfarró de la commedia dell’arte. [La Vanguardia, 22/07/2021]
Observacions	El Termcat defineix commedia dell’arte com ‘comèdia de màscara basada en el gest en què l’artista improvisa l’escena a partir d’un argument proposat prèviament’. Commedia dell’arte va ser el nom que va rebre a Itàlia un tipus d’espectacle de carrer improvisat que va sorgir al segle xvi, i que es caracteritzava per partir d’uns personatges arquetípics i tipificats, la major part dels quals tenia la seva pròpia màscara, recuperada del teatre clàssic grec, que facilitava la identificació del personatge amb una personalitat física, psicològica i fins i tot lingüística. La commedia dell’arte es distingia del teatre que es feia a les corts per part de literats i cortesans, i dels espectacles que es representaven a l’església. La improvisació partia de fets inspirats en el dia a dia, que s’enriquien amb números acrobàtics, dansa, música i cant. L’obra, que solia constar d’un pròleg de presentació i tres actes, doncs, naixia davant del públic en el mateix moment en què es representava i cada peça era diferent, amb trames molt variades, tràgiques o còmiques, històriques, bucòliques, etc.: els intèrprets, a més de tenir una gran preparació física, eren experts en literatura, a la qual recorrien usant citacions o històries que poguessin fer-los servei. La seva popularitat va ser molt gran: les funcions de seguida van arribar a salons i corts i l’escenari es va anar fent més complex i estàtic. Aquesta forma teatral va servir de font d’inspiració a autors molt diversos, de Lope de Vega a Cervantes, de Shakespeare a Marivaux, Corneille o Molière. Alguns dels personatges més coneguts de la commedia dell’arte són Arlecchino (arlequí) —que feia de criat embolicaire—, que sovint feia de parella amb Colombina —serventa trapella—, Pantalone —mercader vell—, Pedrolino —que va esdevenir Pierrot en francès—, Tartaglia —vell mig cec i quec que solia fer de notari— o els enamorats Isabella i Leandro, entre d’altres.

tutti quanti m i f pl

Primera documentació: 12/03/1989

Tipus	manlleu de l’italià
Contextos	Hi ha alguns ridículs que m’arriben al cor, com ara la repetida fins a l’avorriment discussió de si Juan Marsé, Manolo Vázquez Montalbán i tutti quanti formen part o no de la cultura catalana. [Diari de Barcelona, 25/01/1990]
	Arran de la publicació de “Sí, soc de Salònica”, va revelar les arrels sabateres de tutti quanti: des del ministre d’Exteriors, Ismalis Cem, fins al d’Economia, Kemal Dervis. [La Vanguardia, 17/01/2020]
Observacions	En italià, quanto és un adjectiu relatiu que té equivalents diversos en català segons el context en què s’utilitza: lo puoi tenere quanto vuoi ‘te’l pots quedar tot el temps que vulguis’, portate quanti amici volete ‘porteu tants amics com vulgueu’, compro quanti abiti vide in negozio ‘va comprar tota la roba que va veure a la botiga’, etc. En correlació amb tutto s’usa amb valor emfàtic i de reforç: ha perso tutto quanto ‘ho ha perdut tot’, i en plural, que és la forma que trobem en els mitjans, tutti quanti significa ‘tothom’, que queda menys col·loquial que l’expressió equivalent tot déu que es recull al DIEC2.

acqua alta f

Primera documentació: 13/11/2012

Tipus	manlleu de l’italià
Contextos	La crescuda de la marea a Venècia, coneguda com a acqua alta, va arribar aquest diumenge al metre i mig sobre el nivell del mar, i va inundar prop del 70 % de la superfície de la ciutat, mentre el nord d’Itàlia continua en alerta pel mal temps. [El Periódico, 13/11/2012]
	“¡Un dia històric!” va viure aquest dissabte Venècia després d’activar, per primera vegada, el sistema de dics mòbils artificials per impedir l’acqua alta, les inundacions que des de fa segles deterioren el seu immens patrimoni històric. [El Periódico, 4/10/2020]
Observacions	En italià, el sintagma acqua alta designa la marea alta que té lloc amb freqüència a la llacuna de Venècia, que afecta especialment aquesta ciutat, l’illa de Burano i el municipi de Chioggia. Aquest fenomen es dona entre la tardor i la primavera, quan les zones més baixes de la ciutat s’inunden. Estrictament, es considera que hi ha acqua alta quan el nivell de l’aigua supera els 90 cm per sobre del nivel de la marea normal. En els casos més greus, l’acqua alta ha arribat a inundar el 96 % de la ciutat, com va ocórrer el 1966, en què el nivell de la marea va arribar als 194 cm; el 2004 l’aigua va arribar als 135 cm, el 2008 als 156 cm i el 2019, als 187 cm. El canvi climàtic fa que aquestes inundacions augmentin any rere any en els últims cent anys: s’ha passat de tenir episodis d’acqua alta menys de 10 vegades l’any a més de 60. Per pal·liar aquests efectes, s’ha impulsat el projecte MOSE (Modulo Sperimentale Elettromecanico), per instal·lar 79 comportes de 300 en el fons marí per protegir la llacuna veneciana. Aquestes comportes es van inaugurar el 3 d’octubre de 2020, tal com es pot veure en el segon context. El 31 de desembre de 2021 es donarà per conclòs el període de prova. Els científics consideren que només es podran evitar els casos lleus d’acqua alta i es tem també per l’impacte ambiental de la flora i fauna marina. Com a curiositat, el nom del projecte, MOSE, juga amb el nom propi de Mosè (Moisès en italià), el qual, segons el text bíblic, va dividir les aigües del mar Roig amb el seu bastó perquè el poble jueu pogués fugir d’Egipte (Èxode 14,21).

a cappella / a capella loc adj i loc adv

Primera documentació: 9/01/1991

Tipus	manlleu de l’italià
Contextos	Podran ser composicions per a) solistes, b) grups de cambra fins a nou instruments, inclosa la veu de Cambra i c) cor mixt o a capella, amb la participació màxima d’un instrument. [Avui, 9/01/1991]
	Raimon la canta a cappella, sense acompanyament, fet que reforça la impressió desoladora i tràgica d’una cançó que descriu la depriment escola de la infantesa del cantant, en les primeres dècades del franquisme. [La Vanguardia, 9/05/2019]
Observacions	Els grups o solistes que canten a cappella ho fan sense l’acompanyament d’instruments. Sembla que aquest manlleu de l’italià té a veure amb el fet de cantar com a les capelles, on normalment no es feia servir cap altre instrument que la veu per fer música. De fet, segons el DIEC el nom capella significa també el grup de música que canten en una capella o església. En el món hi ha molts grups i solistes que canten a cappella en tots els estils musicals. Un dels més famosos és el grup Pentatonix (Arlington, Texas), que versiona cançons d’estils diversos, com “Shallow”, “The sound of silence” o “Bohemian rhapsody”.