stracciatella f

Primera documentació: 25/10/2008

Tipus manlleu de l’italià
Contextos I s’ha diversificat, perquè abans quedava implícit que un gelat era de vainilla, i després van venir els gelats de xocolata, maduixa, avellana, nata, pistatxo, la stracciatella… [El Periódico, 25/10/2008]
Els gelats que tenen més sortida són les xocolates: la stracciatella, la xocolata amb cookies… [País km 0 (La Xarxa), 2/08/2016]
Observacions La stracciatella és un gelat inventat i produït per primera vegada a Itàlia el 1961, a Bèrgam, a la pastisseria i gelateria La Marianna d’Enrico Panattoni, el qual, després de diversos intents, va crear una crema blanquíssima amb trossets irregulars de xocolata negra. El nom està basat en el d’una sopa anomenada stracciatella alla romana, a la qual, quan està ben calenta, s’afegeix un ou, que, en coagular-se, recorda les “escates” de la xocolata negra.
Anuncis

focaccia f

Primera documentació: 27/11/1997

Tipus manlleu de l’italià
Contextos Recomanem l’exquisit carpaccio de gambes, el be a baixa temperatura amb parmentier i la focaccia de ceba caramel∙litzada. [El Periódico, 27/11/1997]
Entrepans i broquetes se sumen a una oferta d’hamburgueses gurmet i focaccies: tot això polaritzat per una gran graella a la vista. [Ara, 25/10/2016]
Observacions La focaccia és una espècie de pa que s’elabora a partir d’una massa que és molt semblant a la de la pizza. És un plat tradicional de la cuina italiana que en la seva forma més original i senzilla se serveix amanida amb oli d’oliva, sal gruixuda i herbes com ara el romaní. Tanmateix, també pot portar altres ingredients a sobre, com ara ceba o formatge. El pa resultant es caracteritza per tenir unes marques arrodonides que es fan amb els dits o amb el mànec d’un estri de cuina abans de posar la massa al forn.

El nom de focaccia ve del llatí panis focacius, un pa pla que es coïa a la llar, i tant es pot menjar sola, com a acompanyament o es pot fer servir com a base per a pizzes o entrepans.

camorra f

Primera documentació: 11/10/1990

Tipus manlleu de l’italià
Contextos Les mateixes fonts policials van explicar que Roberto Manotti, detingut a Eivissa l’any 1986 per tràfic d’estupefaents, està reclamat per la Interpol i se’l vincula amb la camorra napolitana. [Diari de Barcelona, 8/11/1990]
El director va compondre una simfonia seca i visceral al voltant de la camorra italiana que ens submergia en les entranyes d’un complicadíssim entramat de poder en el si de l’organització mafiosa que abraça amb els seus fils tots els estrats de la societat. [El Periódico, 16/09/2016]
Observacions La camorra és una organització criminal mafiosa de la regió de la Campània i la ciutat italiana de Nàpols que va néixer als voltants del segle xiv, tot i que no va ser fins al 1830 quan va sortir a la llum pública. S’ha relacionat alguns dels seus membres, anomenats camorristi, amb activitats de contraban, xantatges, suborns, robatoris i assassinats. Sovint amb el terme camorra es fa referència a un tipus de mentalitat que fan de la prepotència i l’omertà uns dels seus principals punts de força. Durant segles van saquejar i sembrar el terror a Itàlia i fins i tot la camorra va prosperar durant els desordres que es van produir arran de les lluites per la unificació (s. xix). El 1911 el seu poder es va debilitar quan alguns camorristi van ser jutjats, i posteriorment, l’any 1922, el govern feixista de Benito Mussolini va eliminar l’associació, tot i que des dels anys 60 s’ha articulat una nova infraestructura organitzativa.

L’etimologia de camorra és incerta i dona peu a diferents interpretacions, però la mes acceptada diu que podria venir de l’espanyol antic gamurri, que era el nom amb el qual s’individualitzava les bandes de malfactors que abundaven a les muntanyes d’Espanya, i que van arribar a la península Ibèrica cap al 1300. Tanmateix, tant en italià com en castellà, camorra també designa en sentit col·loquial una baralla o una disputa.

pandoro m

Primera documentació: 23/10/2001

Tipus manlleu de l’italià
Contextos Ara el seu propietari, Luca Campedelli, amo d’una de les firmes més conegudes de panettone i pandoro (bescuits típics de Nadal i de Pasqua), insisteix que la permanència és l’únic objectiu. [El Periódico, 23/10/2001]
Una altra tradició italiana que està arrelant amb força en els últims anys a Catalunya és la del panettone i el pandoro, dos dolços similars al pa de pessic —en el primer cas farcit de panses i en el segon cas cobert de sucre glacé—. [Ara, 20/12/2013]
Observacions Juntament amb el panettone, el pandoro és un dels dolços nadalencs més típics d’Itàlia. Encara que sembla que té el seu origen a Àustria, va fer fortuna a Verona, ciutat a la qual sempre ha estat atribuïda i a on se li va donar el nom de pane d’oro, literalment ‘pa d’or’, que amb el temps es va lexicalitzar fins a la forma pandoro.

Tal com apunta el segon context, un dels ingredients que el diferencia del panettone és el sucre glacé, que s’escampa pel damunt. L’elaboració d’aquest dolç requereix temps i paciència, ja que la fermentació de la massa, que quan s’emmotlla pren la forma d’una estrella de vuit puntes, és força llarga.

dolce far niente m

dolce-far-nientePrimera documentació: 23/01/1995

Tipus manlleu de l’italià
Contextos Si li ho hagués permès la llei, segur que hauria esbatanat el portal del carrer, disposat a atendre la possible clientela. Hom no concebia el dolce far niente. [Avui, 23/01/1995]
No té cap sentit un pacte a l’estil alemany entre el PP i el PSOE, com proposa, entre d’altres, Felipe González des del seu dolce far niente aconseguit gràcies a les portes giratòries. [El País, 9/02/2016]
Observacions El manlleu dolce far niente, literalment ‘dolç no fer res’, al·ludeix a la indolència i la ganduleria, enteses no tant com a caràcter natural, sinó més aviat com a opció vital i com a font de felicitat i satisfacció. L’expressió té l’origen en l’època romana, però és imprecís. Hi ha qui sosté que procedeix de Plini el Jove (61-113), en la seva Epístola IX; per a altres la paternitat de l’expressió podria correspondre a l’obra De oratore de Ciceró (106 aC-43 aC), i també s’afirma que el seu origen podria estar en l’obra Agricola de Tàcit (ca. 55- ca. 116) on va escriure inertia dulcedo ‘dolça inèrcia’. Tanmateix, la frase constitueix una manera brillant per explicar el dolç plaer de l’ociositat.