camorra f

Primera documentació: 11/10/1990

Tipus manlleu de l’italià
Contextos Les mateixes fonts policials van explicar que Roberto Manotti, detingut a Eivissa l’any 1986 per tràfic d’estupefaents, està reclamat per la Interpol i se’l vincula amb la camorra napolitana. [Diari de Barcelona, 8/11/1990]
El director va compondre una simfonia seca i visceral al voltant de la camorra italiana que ens submergia en les entranyes d’un complicadíssim entramat de poder en el si de l’organització mafiosa que abraça amb els seus fils tots els estrats de la societat. [El Periódico, 16/09/2016]
Observacions La camorra és una organització criminal mafiosa de la regió de la Campània i la ciutat italiana de Nàpols que va néixer als voltants del segle xiv, tot i que no va ser fins al 1830 quan va sortir a la llum pública. S’ha relacionat alguns dels seus membres, anomenats camorristi, amb activitats de contraban, xantatges, suborns, robatoris i assassinats. Sovint amb el terme camorra es fa referència a un tipus de mentalitat que fan de la prepotència i l’omertà uns dels seus principals punts de força. Durant segles van saquejar i sembrar el terror a Itàlia i fins i tot la camorra va prosperar durant els desordres que es van produir arran de les lluites per la unificació (s. xix). El 1911 el seu poder es va debilitar quan alguns camorristi van ser jutjats, i posteriorment, l’any 1922, el govern feixista de Benito Mussolini va eliminar l’associació, tot i que des dels anys 60 s’ha articulat una nova infraestructura organitzativa.

L’etimologia de camorra és incerta i dona peu a diferents interpretacions, però la mes acceptada diu que podria venir de l’espanyol antic gamurri, que era el nom amb el qual s’individualitzava les bandes de malfactors que abundaven a les muntanyes d’Espanya, i que van arribar a la península Ibèrica cap al 1300. Tanmateix, tant en italià com en castellà, camorra també designa en sentit col·loquial una baralla o una disputa.

Anuncis

pandoro m

Primera documentació: 23/10/2001

Tipus manlleu de l’italià
Contextos Ara el seu propietari, Luca Campedelli, amo d’una de les firmes més conegudes de panettone i pandoro (bescuits típics de Nadal i de Pasqua), insisteix que la permanència és l’únic objectiu. [El Periódico, 23/10/2001]
Una altra tradició italiana que està arrelant amb força en els últims anys a Catalunya és la del panettone i el pandoro, dos dolços similars al pa de pessic —en el primer cas farcit de panses i en el segon cas cobert de sucre glacé—. [Ara, 20/12/2013]
Observacions Juntament amb el panettone, el pandoro és un dels dolços nadalencs més típics d’Itàlia. Encara que sembla que té el seu origen a Àustria, va fer fortuna a Verona, ciutat a la qual sempre ha estat atribuïda i a on se li va donar el nom de pane d’oro, literalment ‘pa d’or’, que amb el temps es va lexicalitzar fins a la forma pandoro.

Tal com apunta el segon context, un dels ingredients que el diferencia del panettone és el sucre glacé, que s’escampa pel damunt. L’elaboració d’aquest dolç requereix temps i paciència, ja que la fermentació de la massa, que quan s’emmotlla pren la forma d’una estrella de vuit puntes, és força llarga.

dolce far niente m

dolce-far-nientePrimera documentació: 23/01/1995

Tipus manlleu de l’italià
Contextos Si li ho hagués permès la llei, segur que hauria esbatanat el portal del carrer, disposat a atendre la possible clientela. Hom no concebia el dolce far niente. [Avui, 23/01/1995]
No té cap sentit un pacte a l’estil alemany entre el PP i el PSOE, com proposa, entre d’altres, Felipe González des del seu dolce far niente aconseguit gràcies a les portes giratòries. [El País, 9/02/2016]
Observacions El manlleu dolce far niente, literalment ‘dolç no fer res’, al·ludeix a la indolència i la ganduleria, enteses no tant com a caràcter natural, sinó més aviat com a opció vital i com a font de felicitat i satisfacció. L’expressió té l’origen en l’època romana, però és imprecís. Hi ha qui sosté que procedeix de Plini el Jove (61-113), en la seva Epístola IX; per a altres la paternitat de l’expressió podria correspondre a l’obra De oratore de Ciceró (106 aC-43 aC), i també s’afirma que el seu origen podria estar en l’obra Agricola de Tàcit (ca. 55- ca. 116) on va escriure inertia dulcedo ‘dolça inèrcia’. Tanmateix, la frase constitueix una manera brillant per explicar el dolç plaer de l’ociositat.

vaporetto m

vaporettoPrimera documentació: 27/07/1998

Tipus manlleu de l’italià
Contextos La Simfonia núm. 5 de Gustav Mahler, concretament el seu Allegretto, s’identifica amb les boiroses imatges del vaporetto que arriba al port de Venècia de matinada, a principis d’aquest segle, i en què viatja l’atribolat compositor. [El Periódico, 1/02/1999]
Pujar al vaporetto per anar a la plaça de Sant Marc és el millor viatge que podem fer per iniciar-nos en el catàleg de les meravelles de Venècia. [Ara, 17/04/2016]
Observacions El vaporetto és un tipus d’embarcació típica de Venècia que s’utilitza com a mitjà de transport públic. Aquesta ciutat italiana està construïda sobre un arxipèlag de 118 illes i disposa d’un entramat de canals navegables, per la qual cosa el transport marítim substitueix qualsevol altre mitjà de transport. El vaporetto només circula pels canals amples, mentre que pels estrets se solen utilitzar les góndoles per als turistes.

Malgrat que avui en dia aquesta embarcació funciona amb motors dièsel, el primer vaporetto construït l’any 1881, anomenat Regina Margherita, funcionava amb vapor; d’aquí prové el nom en italià, format pel substantiu vapore, que significa ‘nau de vapor’, al qual s’ha afegit el sufix diminutiu -etto, que dota el nom d’un matís afectiu.

pesto m

Primera documentació: 12/10/1996

Tipus manlleu de l’italià
Contextos Són plats que poden entendre’s com a primers o segons, depenent de fins a quin punt podem caure en la temptació de la pasta feta a casa, els raviolis amb pesto lleuger, els gnochi d’espinacs i formatge fresc amb sàlvia, etc. [Avui, 6/04/1997]
Parlem de pizzes, com se sol dir al sud d’Itàlia, della mamma: gruixudes, de massa esponjosa i base cruixent i amb tots els ingredients que ens podem imaginar, sobretot, d’origen italià: mozzarella de búfala, pesto genovès, embotits de l’Emilia Romagna, gorgonzola, cansalada… [El País, 22/07/2016]
Observacions El mot pesto és un manlleu de l’italià i prové del verb pestare, que significa ‘triturar’ o ‘picar’. Pesto, per tant, és el substantiu que se’n deriva, la picada.

Segons l’Academia Barilla de cuina italiana, sembla que els primers pestos van aparèixer a la regió de Ligúria, concretament a Gènova, o almenys els reivindiquen. La recepta tradicional i més estesa és la que s’elabora picant alfàbrega, l’ingredient principal, amb sal, pinyons i all (tradicionalment, en un morter de marbre) i s’hi afegeix lentament oli d’oliva verge extra per lligar bé la mescla. Finalment, es barreja amb parmesà i amb formatge pecorino o de cabra fresc.

Amb el pas del temps, la recepta original s’ha anat reinterpretant i s’han substituït alguns dels ingredients, com en el cas del pesto rosso o pesto alla trapanese, originari de Sicília, creat arran de les visites de mariners i comerciants genovesos. Aquest pesto vermell inclou tomàquets, ja siguin secs o frescos, i ametlles torrades (a més dels pinyons, o excloent-los).