negroni m

Primera documentació: 26/09/2009

Tipus	manlleu de l’italià
Contextos	En canvi, té una catedral presidida pels dos Plinis, dos paganassos, que fan goig, i sobretot vista des del cafè de davant amb un negroni ben servit. [El Periódico, 26/09/2009]
	S’hi van deixar anar grans frases a la presentació, fins i tot abans dels negroni amb què es va obsequiar els presents. [Avui, 16/04/2022]
Observacions	Un negroni és un còctel d’origen italià, que es prepara amb una part de vermut negre, una de Campari (aperitiu alcohòlic refrescant de gust amarg i color vermell intens) i una de ginebra. Les tres parts han de ser exactament iguals, ja que una variació en les proporcions podria fer que fos massa fort o massa dolç. Aquest còctel és un dels més famosos arreu del món i el va crear el 1919 Fosco Scarselli, bàrman del cafè Cassoni de Florència, quan el comte Camillo Negroni li va demanar que substituís la soda del seu còctel americà habitual per una ginebra. La recepta original se servia amb una rodanxa de taronja a la vora del got, que ha de ser baix i ample, tot i que també s’hi sol col·locar una pela de llimona tallada en espiral dins. El negroni té una variant més suau en la qual se substitueix la ginebra per cava (o prosecco) que es coneix amb el nom de negroni sbagliato, que significa literalment ‘negroni equivocat’. El còctel es prepara en el mateix got i porta glaçons o gel tallat, però no picat o molt, perquè no es pot aigualir. Per això és important que les begudes se serveixin ja fredes perquè així el gel no es desfà ràpidament. Des de 2013 la revista Imbibe organitza, juntament amb el Grup Campari, la Negroni Week, un esdeveniment solidari que celebra el naixement d’un còctel que es considera un dels millors de la història, la recaptació del qual es destina a projectes solidaris de tot el món.

tiramisú m

Primera documentació: 6/06/2002

Tipus	manlleu de l’italià
Contextos	L’oferta habitual dels restaurants italians sol estar basada en la pasta, alguna carn, pocs peixos i tiramisú més o menys encertat. [El Periódico, 6/06/2002]
	A les postres ens vam deixar aconsellar i vam tastar tiramisú, focaccia amb crema de festucs i un salami de xocolata. [Ara, 13/05/2022]
Observacions	En italià, tiramisú és la lexicalització del sintagma tirami sù ‘puja’m’ amb què es designa un ‘pastís elaborat amb capes de pa de pessic sucat en cafè i licor d’ametlles, alternades amb capes d’una barreja de clares batudes a punt de neu, nata, sucre i mascarpone, que se serveix fred i empolsat amb cacau’ (Termcat). La recepta, tanmateix, no és única i hi ha variacions en la tria d’alguns ingredients, però sempre comparteixen el fet que estan compostos per un ingredient sòlid (pa de pessic, melindros, galetes) remullat en cafè (amb rom o licor d’ametlles), sobre el qual es posa una crema d’ous batuts amb sucre (i generalment amb nata o formatge fresc) i que es cobreix amb cacau en pols. Normalment, el tiramisú es fa amb diverses capes alternes de pa de pessic i de crema, i s’ha de deixar unes hores a la nevera abans de servir-se. El tiramisú són unes postres modernes, de mitjans del segle xx, de la regió del Vèneto, que sembla que van sorgir als bordells, on s’oferia una mica de dolç per fer pujar l’ànim ràpidament. Curiosament, aquest tiramisú original no duia ni formatge ni nata, ja que els productes làctics alenteixen la digestió i s’obtenia l’efecte contrari: cansament i somnolència. La recepta més estesa en l’actualitat, doncs, es deu a la variació que va adaptar el restaurant Toulà de Milà.

paparazzi m i f

Primera documentació: 17/08/1991

Tipus	manlleu de l’italià
Contextos	En quin dels setze wàters de la finca dels Boyer s’amaga el paparazzi —nan o contorsionista— que obtindrà la fotografia més cobdiciada? [Diari de Barcelona, 17/08/1991]
	Una piscina que tots hem vist en fotografies dels anys setanta, amb artistes, toreros, monarques, ducs, magnats i tota mena de paparazzis. [Sàpiens, 1/08/2021]
Observacions	El substantiu paparazzi és un manlleu de l’italià que designa un ‘fotògraf de premsa especialitzat a empaitar persones famoses per obtenir-ne fotografies sensacionalistes’, tal com el defineix el GDLC. Des del punt de vista morfològic, el cas de paparazzi és interessant perquè en italià és la forma plural de paparazzo (forma que es documenta amb molt poca freqüència en català), però en català (i en altres llengües) s’ha reanalitzat el plural italià com si fos singular i quan es fa referència al plural s’afegeix la -s final que caracteritza el plural en català. L’origen d’aquest nom es troba a la pel·lícula La dolce vita de Federico Fellini (1920-1993), on el personatge que protagonitza Marcello Mastroianni, el periodista de premsa rosa Marcello Rubini, rep l’apel·latiu afectuós de paparazzo ‘mosquit’. Segons Fellini, que canviava de versió sovint a propòsit de l’origen del nom, era perquè era el motiu que es donava als nens que parlaven d’una manera atropellada i que interrompien els altres. En italià, el nom de paparazzo de seguida es va fer servir per designar els reporters gràfics, especialment amb persones públiques de l’escena social i actes publicitaris, i està tan integrat en la llengua que també ha donat lloc a altres paraules que també es documenten al diccionari, com el verb format per conversió paparazzare ‘fer fotos, especialment de persones famoses en moments de la seva vida privada’ o el substantiu format per sufixació paparazzata ‘servei fotogràfic escandalós’.

commedia dell’arte f

Primera documentació: 6/10/2001

Tipus	manlleu de l’italià
Contextos	Un text de la densitat de l’original s’ha convertit aquí en un intel·ligent espectacle amb aires de music-hall i referències a la commedia dell’arte. [El Periódico, 6/10/2001]
	El tercer personatge és un criat que no canta, però que té un paper important en l’acció i fins i tot es disfressa de Capità Tempesta, en la tradició del soldat fanfarró de la commedia dell’arte. [La Vanguardia, 22/07/2021]
Observacions	El Termcat defineix commedia dell’arte com ‘comèdia de màscara basada en el gest en què l’artista improvisa l’escena a partir d’un argument proposat prèviament’. Commedia dell’arte va ser el nom que va rebre a Itàlia un tipus d’espectacle de carrer improvisat que va sorgir al segle xvi, i que es caracteritzava per partir d’uns personatges arquetípics i tipificats, la major part dels quals tenia la seva pròpia màscara, recuperada del teatre clàssic grec, que facilitava la identificació del personatge amb una personalitat física, psicològica i fins i tot lingüística. La commedia dell’arte es distingia del teatre que es feia a les corts per part de literats i cortesans, i dels espectacles que es representaven a l’església. La improvisació partia de fets inspirats en el dia a dia, que s’enriquien amb números acrobàtics, dansa, música i cant. L’obra, que solia constar d’un pròleg de presentació i tres actes, doncs, naixia davant del públic en el mateix moment en què es representava i cada peça era diferent, amb trames molt variades, tràgiques o còmiques, històriques, bucòliques, etc.: els intèrprets, a més de tenir una gran preparació física, eren experts en literatura, a la qual recorrien usant citacions o històries que poguessin fer-los servei. La seva popularitat va ser molt gran: les funcions de seguida van arribar a salons i corts i l’escenari es va anar fent més complex i estàtic. Aquesta forma teatral va servir de font d’inspiració a autors molt diversos, de Lope de Vega a Cervantes, de Shakespeare a Marivaux, Corneille o Molière. Alguns dels personatges més coneguts de la commedia dell’arte són Arlecchino (arlequí) —que feia de criat embolicaire—, que sovint feia de parella amb Colombina —serventa trapella—, Pantalone —mercader vell—, Pedrolino —que va esdevenir Pierrot en francès—, Tartaglia —vell mig cec i quec que solia fer de notari— o els enamorats Isabella i Leandro, entre d’altres.

tutti quanti m i f pl

Primera documentació: 12/03/1989

Tipus	manlleu de l’italià
Contextos	Hi ha alguns ridículs que m’arriben al cor, com ara la repetida fins a l’avorriment discussió de si Juan Marsé, Manolo Vázquez Montalbán i tutti quanti formen part o no de la cultura catalana. [Diari de Barcelona, 25/01/1990]
	Arran de la publicació de “Sí, soc de Salònica”, va revelar les arrels sabateres de tutti quanti: des del ministre d’Exteriors, Ismalis Cem, fins al d’Economia, Kemal Dervis. [La Vanguardia, 17/01/2020]
Observacions	En italià, quanto és un adjectiu relatiu que té equivalents diversos en català segons el context en què s’utilitza: lo puoi tenere quanto vuoi ‘te’l pots quedar tot el temps que vulguis’, portate quanti amici volete ‘porteu tants amics com vulgueu’, compro quanti abiti vide in negozio ‘va comprar tota la roba que va veure a la botiga’, etc. En correlació amb tutto s’usa amb valor emfàtic i de reforç: ha perso tutto quanto ‘ho ha perdut tot’, i en plural, que és la forma que trobem en els mitjans, tutti quanti significa ‘tothom’, que queda menys col·loquial que l’expressió equivalent tot déu que es recull al DIEC2.