berlanguià -ana adj

Primera documentació: 27/03/1995

Tipus	sufixació
Contextos	Vaig voler imaginar que alguna situació singular havia generat aquella cua berlanguiana. [Avui, 27/03/1995]
	El 1978 va ser una de les protagonistes del clàssic berlanguià La escopeta nacional: ella era la secretària i amant de l’empresari català que paga extraoficialment la cacera que se celebra en la finca d’uns marquesos vinguts a menys. [Ara, 11/06/2021]
Observacions	Luis García-Berlanga Martí (1921-2010) va ser un director i guionista de cinema espanyol, director de pel·lícules tan cèlebres com Bienvenido, Mr. Marshall (que va guanyar el premi a la millor comèdia al festival de Cannes el 1953), Plácido (que va ser candidata a l’òscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa el 1961), o El verdugo (premi Fipresci a Venècia el 1963). El seu cinema es caracteritza per una ironia mordaç i sàtires àcides sobre diverses situacions socials i polítiques, amb una habilitat extraordinària, durant la dictadura franquista, per esquivar la censura amb diàlegs intel·ligents i no gaire explícits que tenien una lectura innegablement crítica. A partir del segon element del cognom compost s’ha creat per sufixació l’adjectiu berlanguià -ana, que tant té una lectura relacional (‘relatiu a Luis García-Berlanga o a la seva obra’) com qualificativa (‘que té trets característics de l’obra de Luis García-Berlanga’).

noia Bond f

Primera documentació: 9/01/2008

Tipus	composició
Contextos	Qui no se’n salva és l’última noia Bond, Eva Green, ni la rockera pop Avril Lavigne amb el seu estil d’essència gòtica que camufla un aire de nena pija camuflat. [Avui, 9/01/2008]
	Que l’actriu francesa repeteixi després de Spectre ja apunta una voluntat de desmarcar-se de la idea de la noia Bond com a personatge fungible d’un sol ús. [Ara, 1/10/2021]
Observacions	El 1953, James Bond va fer la primera aparició pública a la novel·la Casino Royale, de l’escriptor, periodista i oficial d’intel·ligència britànic Ian Fleming (1908-1964). Aquesta obra va ser només la primera de tota una sèrie de llibres que relataven les missions de l’agent 007; malgrat això, són les pel·lícules que se n’han fet les que probablement l’hagin fet tan famós. L’actor Sean Connery va ser el primer actor a dur-lo a la gran pantalla, al qual van seguir George Lazenby, Roger Moore, Timothy Dalton, Pierce Brosnan i, recentment, Daniel Craig. Ara bé, no podem parlar de les aventures d’aquest espia internacional sense mencionar les dones que li desperten interès sexual o romàntic. A cada història n’hi ha almenys una, ja sigui una víctima que rescata, una aliada o una malvada seductora. Poden desenvolupar diferents papers a les missions, però són sempre secundàries a l’agent, al qual captiven amb la seva atracció, seducció i bellesa. De fet, l’arquetip que compleixen aquests personatges femenins i, sobretot, les actrius que les interpreten està tan establert que s’ha fixat amb el compost noia Bond, amb el qual es fa referència. La primera noia Bond va ser l’actriu suïssa Ursula Andress, que va protagonitzar la cèlebre escena sortint del mar a Agent 007 contra el Dr. No (1962). Des d’aleshores, moltes altres actrius han anat rebent aquesta etiqueta, ja que, a diferència del protagonista, aquests personatges femenins canvien a cada pel·lícula.

whodunit / whodunnit m

Primera documentació: 17/04/2011

Tipus	manlleu de l’anglès
Contextos	El llibre no és un whodunit, des del començament se sap qui és Jack l’Esbudellador perquè el que volíem fer era una anàlisi d’una ment criminal. [Avui, 17/04/2011]
	Assassinat a l’Orient Express és un whodunnit: els personatges i el públic han d’esbrinar qui ha sigut el responsable del crim. [Ara, 15/09/2021]
Observacions	Un dels subgèneres més populars del suspens és el whodunit (o whodunnit). En anglès, aquesta paraula és la contracció en un sol mot de la pregunta col·loquial who done it? que significa ‘qui ho ha fet?’. En aquest tipus de novel·les, però també de pel·lícules i sèries, l’objectiu principal és trobar l’assassí, amb una trama que sol ser complexa. A més, els lectors disposen dels mateixos indicis que el detectiu o investigador professional —figura que no sempre té presència en aquestes trames de misteri— i, per tant, tenen les mateixes oportunitats per resoldre el crim i trobar-ne l’autor abans d’arribar al final de la història. El whodunit es va desenvolupar als països anglosaxons durant l’edat d’or de la ficció policial, entre les dècades dels anys vint i quaranta del segle passat. De fet, segons l’Oxford English Dictionary la primera documentació en anglès és del 1930 on es referencia l’obra de Milward Kennedy Half-Mast Murder publicada aquest mateix any. Alguns dels cèlebres escriptors d’aquest gènere són Dorothy L. Sayers, Nicholas Blake o Agatha Christie, coneguda per whodunits com El misteriós cas de Styles (1920), Assassinat a l’Orient Express (1934) o Mort al Nil (1937), que comparteixen el personatge d’Hercule Poirot com a detectiu.

fantaterror m

Primera documentació: 21/07/1998

Tipus	acronímia
Contextos	Paul Naschy, nascut Jacinto Molina (Madrid, 1934), ha estat el primer actor i director que a Espanya s’ha dedicat en cos i ànima al cine de terror, al fantàstic, el gènere que ell ha anomenat fantaterror. [Avui, 21/07/1998]
	Durant la transició va estar en tota mena de produccions: des de vehicles al servei de Rocío Dúrcal, com La novicia rebelde (1971), fins a cintes de culte del fantaterror estatal, com La venganza de la momia (1973). [La Vanguardia, 18/07/2021]
Observacions	El fantaterror és un gènere cinematogràfic que combina aspectes del cinema fantàstic i el de terror, com es desprèn d’aquesta denominació formada per acronímia, ja que al mot terror s’hi ha adjuntat prèviament el fragment inicial del mot fanta(sia). Aquesta denominació fa referència a les pel·lícules d’aquest gènere, produïdes en territori espanyol durant la dècada dels anys 60 i 70 del segle xx. De fet, la primera obra cinematogràfica que es considera pròpia del fantaterror és Gritos de la noche (1962), dirigida per Jesús Franco. Tot i que, actualment, algunes d’aquestes obres es consideren pel·lícules de culte en l’àmbit internacional i nacional, en general, aquest tipus de produccions no van ser ben rebudes pel públic i la crítica de l’època. Quant als realitzadors d’aquesta filmografia, es considera que alguns dels màxims exponents del fantaterror, a més de l’esmentat Franco, van ser Paul Naschy o Chicho Ibáñez Serrador, entre d’altres.

afrofuturisme m

Primera documentació: 22/03/2016

Tipus	composició híbrida
Contextos	Amb l’ànim de trencar amb els estereotips, l’afrofuturisme és un corrent artístic i cultural que des de fa dècades reivindica una nova identitat a través de la ciència-ficció i la fantasia històrica. [CCCBLab, 22/03/2016]
	Hi ha qui veu en Ralph Ellison i l’obra L’home invisible (1952), trets que definiran l’afrofuturisme a posteriori. [BiBarnaBloc, 17/02/2021]
Observacions	L’afrofuturisme és un corrent artístic i cultural que des de fa dècades reivindica una nova identitat africana a través de la ciència-ficció i la fantasia històrica, que qüestiona els estereotips que se li solen associar. Els seguidors de l’afrofuturisme es basen en el passat per criticar el present i imaginar futurs alternatius des d’una perspectiva cultural afrocèntrica, i desmuntar la construcció del mite de les diferències biològiques entre humans com a eina al servei del colonialisme europeu i l’esclavitud nord-americana. El terme afrofuturisme el va encunyar el crític estatunidenc Mark Dery, en un article titulat “Black to the future” l’any 1994, tot i que les seves manifestacions es troben al llarg del segle xx, especialment als Estats Units després de la Segona Guerra Mundial i va arribar al zenit amb la música popular nord-americana, amb músics com Sun Ra o George Clinton.