bloody mary m

bloody-maryPrimera documentació: 25/11/1990

Tipus manlleu de l’anglès
Contextos Si la nit de dissabte ha estat moguda i la ressaca es fa sentir, res com un bloody mary per agafar el to. [Diari de Barcelona, 25/11/1990]
Una sèrie de productes frescos i hidratants que combinen perfectament amb “una sopeta freda de tomàquet” que “estaria molt bé, a més a més, si es pot tunejar amb una mica de tequila o vodka per als que volen fer un bloody mary entre onada i onada”. [Ara, 18/07/2016]
Observacions Un bloody mary és un còctel de fama internacional fet a partir de suc de tomàquet i vodka, encara que també s’hi solen afegir quantitats petites de suc de llima o llimona, tabasco i salsa Worcestershire. El nom d’aquest còctel prové del sobrenom que tenia la reina Maria I d’Anglaterra, també coneguda com Maria Tudor (1516-1558). Els protestants anglesos la van anomenar The Bloody Mary ‘Maria la Sagnant’, perquè en els sis anys de regnat va anul·lar les reformes religioses que el seu pare, Enric VIII, havia instaurat i va condemnar 300 líders religiosos a morir a la foguera. El fet, però, que aquest còctel s’anomeni així no té relació directa amb aquesta reina sanguinària, sinó que és més aviat fruit d’una casualitat. Pel que sembla, va ser l’any 1921 quan per primer cop Fernand Petiot, creador del famós còctel, va servir aquesta beguda a dos clients de l’establiment que regentava a París, i ells van suggerir-li que posés el sobrenom de la reina Maria Tudor al combinat a causa del color vermell i el gust intens.
Anuncis

pesto m

Primera documentació: 12/10/1996

Tipus manlleu de l’italià
Contextos Són plats que poden entendre’s com a primers o segons, depenent de fins a quin punt podem caure en la temptació de la pasta feta a casa, els raviolis amb pesto lleuger, els gnochi d’espinacs i formatge fresc amb sàlvia, etc. [Avui, 6/04/1997]
Parlem de pizzes, com se sol dir al sud d’Itàlia, della mamma: gruixudes, de massa esponjosa i base cruixent i amb tots els ingredients que ens podem imaginar, sobretot, d’origen italià: mozzarella de búfala, pesto genovès, embotits de l’Emilia Romagna, gorgonzola, cansalada… [El País, 22/07/2016]
Observacions El mot pesto és un manlleu de l’italià i prové del verb pestare, que significa ‘triturar’ o ‘picar’. Pesto, per tant, és el substantiu que se’n deriva, la picada.

Segons l’Academia Barilla de cuina italiana, sembla que els primers pestos van aparèixer a la regió de Ligúria, concretament a Gènova, o almenys els reivindiquen. La recepta tradicional i més estesa és la que s’elabora picant alfàbrega, l’ingredient principal, amb sal, pinyons i all (tradicionalment, en un morter de marbre) i s’hi afegeix lentament oli d’oliva verge extra per lligar bé la mescla. Finalment, es barreja amb parmesà i amb formatge pecorino o de cabra fresc.

Amb el pas del temps, la recepta original s’ha anat reinterpretant i s’han substituït alguns dels ingredients, com en el cas del pesto rosso o pesto alla trapanese, originari de Sicília, creat arran de les visites de mariners i comerciants genovesos. Aquest pesto vermell inclou tomàquets, ja siguin secs o frescos, i ametlles torrades (a més dels pinyons, o excloent-los).

cappuccino m

cappuccinoPrimera documentació: 6/11/1995

Tipus manlleu de l’italià
Contextos Fa quatre dies, en el temps de fer un talladet que em van cobrar a preu de cappuccino amb nata, vaig veure descanviar uns quants bitllets de cinquanta a un parell d’encorbatats que si no eren ludòpates ho seran la setmana que ve. [ULTIM, 9/05/2007]
“S’apujaria tot: el preu del capuccino, el sou mínim i, fins i tot, els vols. No saben on s’han ficat”, assevera. [La Vanguardia, 27/06/2016]
Observacions En italià, cappuccino (amb dues pes —que en els contextos recollits en català apareixen majoritàriament reduïdes a una— i dues ces) és una lexicalització del diminutiu de cappuccio ‘caputxa’, perquè s’associa al color de l’hàbit de l’orde dels caputxins.

El cappuccino és un ‘cafè amb llet escumosa o nata batuda, sovint empolsat amb xocolata’ (GDLC). L’origen d’aquesta beguda sembla que es remunta al 1683, després de la batalla de Viena que va enfrontar la Lliga Santa amb l’Imperi otomà, quan els vienesos van començar a preparar cafè utilitzant els sacs que havien deixat els turcs i, per assuavir el gust tan fort que tenia, hi van afegir nata i mel, amb la qual cosa va aparèixer el color que recordava el de l’hàbit dels caputxins.

El Termcat ha normalitzat aquest manlleu com a caputxino, d’aparició anecdòtica als mitjans i que també apareix ja al GDLC, però la forma original, tot i que sovint no segueix l’ortografia italiana, continua sent present en els usos dels mitjans.

cebiche m

cebichePrimera documentació: 10/10/2008

Tipus manlleu del castellà
Contextos La gent ja comença a saber diferenciar cebiche de tiradito, o què coi és el arroz chaufa, i en mengen en salons amples i de disseny, com el Cebiche 103 o The Market. [Time Out, 10/10/2008]
Per descomptat, al Mandarin trobarem la versió de cubs tendres, fulles de coriandre i ají limo picat que defineix el cebiche creat per Acurio. [La Vanguardia, 22/04/2016]
Observacions El cebiche (o ceviche, tal com recull també el Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española) és un plat propi d’alguns països d’Amèrica Llatina com ara el Perú, Xile o Mèxic, fet a base de peix o marisc cru tallat a trossos petits i preparat en un adob, generalment de suc de llimona o llima, ceba picada, sal i xili. Té variants diverses segons el país: a Equador en lloc de xili s’hi posa mostassa i en d’altres se sol afegir també coriandre o salsa de tomàquet.

La grafia en català vacil·la entre la be alta i la ve baixa, tot i que hem recollit molts més contextos amb be alta. El Termcat encara no el recull, però sí que recull un parell de casos de plats concrets a l’aplicació Plats a la carta en què apareix amb be. En tots els casos, però, es manté la grafia original castellana i no hem documentat, ara per ara, cap cas d’adaptació del dígraf -ch- a -tx-.

panettone m

panettonePrimera documentació: 14/11/1999

Tipus manlleu de l’italià
Contextos Per aquestes dates també apareixen els deliciosos panettone i pan d’oro, dolços típics del Nadal italià. [El Periódico, 14/11/1999]
M’expliquen que per Nadal, a trenta-sis graus de temperatura, molts mengen rostit, torrons i panettone i es posen al cap el barret de llana del Pare Noel, amb borla i tot. [Avui, 15/02/2015]
Observacions El panettone és un pastís típic de la ciutat italiana de Milà, molt tou i lleuger, que s’elabora amb farina, llevat, ous, mantega, sucre, panses i fruita confitada, i té forma de cúpula. En milanès s’anomena panetùn o panetton, i d’aquí en deriva el seu nom. Aquesta mena de pa dolç es consumeix especialment per Nadal i Cap d’Any.

Hi ha moltes llegendes sobre la creació del panettone, però la més famosa és la que assegura que un jove aristòcrata del segle xvi que treballava per a la cort del duc Lluís el Moro, anomenat Antonio, es va enamorar de la filla d’un pastisser de Milà. Per demostrar el seu amor, es va fer passar per aprenent de pastisser i es va inventar un pa ensucrat amb forma de cúpula. Aquest dolç va tenir tant d’èxit que el pare de la promesa va decidir posar-li per nom ‘pane de Toni’, que amb els segles es convertiria en panettone.