antifranquista adj i mf

Primera documentació: 5/11/1990

Tipus prefixació
Contextos És un monàrquic professional, un antifranquista que va participar al contuberni de Munic, que fins i tot va ser empresonat durant la dictadura. [Diari de Barcelona, 10/03/1991]
Aire que sintonitzava amb un ampli moviment polític i social de caràcter antifranquista que lluitava per la recuperació de les llibertats democràtiques i nacionals. [Ara, 3/02/2019]
Observacions Els diccionaris contenen molts derivats de noms propis: ja en el Diccionari general de la llengua catalana (1932) Pompeu Fabra hi va incorporar darwinisme, kantisme i budisme, wagnerià -ana, cartesià -ana o hertzià -ana, que s’han ampliat molt més amb les dues edicions del DIEC, que incorporen franquisme com a ‘règim polític dictatorial implantat pel general Francisco Franco a l’Estat espanyol com a resultat de la guerra de 1936-1939’ i franquista, com a adjectiu relacional, però també com a substantiu i adjectiu que designa els partidaris del franquisme. D’aquest significat s’ha format, amb el prefix anti-, el seu antònim, que designa els contraris al règim.

carpetovetònic -a adj i mf

Primera documentació: 25/04/2010

Tipus composició culta
Contextos Els carpetovetònics, sense distinció de color polític, objectaran a la proposta final que no és constitucional. [Avui, 25/04/2010]
Però sembla que l’esquerra espanyola està condemnada a no ser capaç de plantejar una alternativa sòlida i creïble a la concepció unitarista i nacionalista que té la dreta carpetovetònica sobre Espanya. [Ara, 5/06/2018]
Observacions Segons el Diccionario de la lengua española de la Real Academia, carpetovetònica és l’adjectiu referit als carpetans i vetons, pobles celtes establerts a les zones que actualment ocupen les comunitats de Madrid i Castella-la Manxa. Tanmateix, també s’usa en sentit despectiu, com a allò ‘considerat característic de l’Espanya profunda davant qualsevol influx forà’. El sentit que trobem usat a la premsa actual va en la línia d’aquest segon sentit i es parla de mentalitat i actituds carpetovetòniques, majoritàriament (però no necessàriament) associats als partits de dretes i al discurs d’alguns mitjans de comunicació espanyols.

encierro m

Primera documentació: 8/07/1991

Tipus manlleu del castellà
Contextos L’encierro matinal dels sanfermines, un dels més perillosos, protagonitzat pels toros de la ramaderia de Guardiola Fantoni, va tenir com a protagonistes els mateixos pamplonesos. [Diari de Barcelona, 9/07/1991]
Era gairebé tan emotiu com la retransmissió de l’encierro dels Sanfermines poc abans de les vuit. [La Vanguardia, 14/06/2017]
Observacions En el món de la tauromàquia (de taūros ‘toro’ i máchomai ‘lluitar’), un encierro és un costum taurí tradicional que forma part de les festes de pobles i ciutats espanyoles i llatinoamericanes. En aquest costum, l’esdeveniment no té lloc en una plaça de toros, sinó al carrer, i consisteix a córrer davant d’un grup de bous al llarg d’un recorregut tancat en un poble o ciutat. L’encierro més conegut és el que se celebra a Pamplona pels Sanfermines, del 7 al 14 de juliol, en què en dos o tres minuts es recorren gairebé 900 metres. A Catalunya aquesta tradició s’anomena correbou, correbous o bous al carrer, i se celebra sobretot a les Terres de l’Ebre i al País Valencià. En aquestes celebracions, està prohibit el maltractament de l’animal que és propi d’altres costums com ara les corrides, que no se celebren a Catalunya des del 2012 com a resultat d’una Iniciativa Legislativa Popular que va recollir 180.000 firmes.

copla f

Primera documentació: 4/02/1989

Tipus manlleu del castellà
Contextos La copla i la tonadilla, la cançó andalusa que per causes imperioses —i imperials— va esdevenir cançó espanyola. [Diari de Barcelona, 4/02/1989]
A Catalunya molta gent troba surrealista la Setmana Santa andalusa, en què una majoria de milers i milers de descreguts pràcticament ateus passaven i passen aquests dies senyant-se i tirant petons i coplas amables a les verges que es passegen pels carrers. [El Periódico, 31/03/2018]
Observacions A més d’una combinació mètrica, la copla és un tipus de cançó espanyola de caràcter flamenc i de tema amorós (de fet, el mot copla prové del llatí copŭla, que vol dir ‘enllaç’, ‘unió’) i també és l’estil musical que s’associa a aquest tipus de cançó. La copla va néixer als anys 20 però va agafar popularitat als anys 40 i va rebre molt suport del règim franquista els anys posteriors. Pastora Imperio va ser una de les primeres cantants de copla, una llista que s’omple de noms molt coneguts al llarg de la història de la copla: Estrellita Castro, Concha Piquer, Lola Flores, Imperio Argentina, Miguel de Molina, Rosa Morena, Gracia Montes, Marifé de Triana, Imperio de Triana, Rocío Jurado, Juanita Reina, Manolo Escobar, Juanito Valderrama, Sara Montiel, Marujita Díaz, Paquita Rico, Carmen Sevilla o Antonio Molina.

Més enllà de la identificació franquista com a símbol de la identitat nacional, cantants com Carlos Cano o Joan Manual Serrat l’han reivindicat i actualitzat, i altres cantants contemporanis com Martirio, Miguel Poveda, Concha Buika o Diana Navarro versionen coples clàssiques, com Ojos verdes o El día que nací yo.

 

desarrollismo m

Primera documentació: 10/11/1990

Tipus manlleu del castellà
Contextos La modernització de les instal·lacions del turisme de masses, fetes en el temps del desarrollismo, ha de combinar-se amb una àmplia oferta complementària que posi a l’abast dels nostres visitants altres tipus diferents de turisme. [Avui, 14/03/1991]
Observades amb la perspectiva dels anys, les vicissituds de la família Ulises i de Josechu el Vasco parlen clar i net de quines eren les aspiracions, els temors i les nostàlgies d’aquella Espanya, que era la del desarrollismo i la dels primers atemptats d’ETA. [La Vanguardia, 17/03/2017]
Observacions El desenvolupisme, equivalent català de desarrollismo, és una ‘ideologia que propugna el desenvolupament econòmic com a objectiu prioritari’ (Termcat). Aquesta teoria econòmica va sorgir a Amèrica Llatina a mitjan segle xx i sosté que l’ordre econòmic mundial segueix un esquema centre industrial – perifèria agrícola, cosa que produeix un deteriorament estructural en perjudici dels països perifèrics, motiu pel qual el desenvolupisme sosté que els estats haurien d’impulsar la industrialització per assolir una situació de desenvolupament autònom.

En un context més proper, però, es parla sobretot de desarrollismo, en castellà, per fer referència a la política econòmica franquista que va tenir lloc entre 1964 i 1975, concretat a través dels plans de desenvolupament econòmic i social (1964-1967, 1968-1971 i 1972-1975) que es van impulsar a través del Ministeri de Planificació i Desenvolupament, creat ad hoc. Amb els diversos plans es van instal·lar indústries en els anomenats pols de desenvolupament, com Vigo (Citroën), Valladolid (Renault) o Huelva (química), que més endavant van ser substituïts per Granada, Còrdova o Oviedo. Aquests plans van provocar un creixement econòmic important, basats en una balança comercial desequilibrada i que es compensava amb remeses d’emigració a Europa, els ingressos per turisme i la liberalització de l’entrada directa de capital estranger.