macrocuina f

macrocuinaPrimera documentació: 15/03/1992

Tipus prefixació
Contextos
Les desavinences entre els “artistes paellers” valencians i en “Papitu”, que s’autodefineix com un professional de la macrocuina, van iniciar-se abans de la realització de la paella. [Avui15/03/1992]
Salvant les distàncies la qüestió aquesta vegada va del plaer de la taula, ara han sigut alguns residents de les Corts els que han descobert que la sortida gegant de fum que s’aixecava al carrer de Felipe de Paz era el primer pas per a una macrocuina amb almenys 40 cuines de lloguer. [El Periódico, 25/02/2021]
Observacions Una macrocuina és el que sembla, una cuina molt gran. De fet són espais molt grans on s’agrupen empreses de restauració per elaborar menjar per repartir a domicili. Aquests espais, també coneguts com cuines fantasma o dark kitchens, tenen un impacte negatiu en el teixit comercial i de restauració local, a banda de perjudicar els veïns que, de cop, reben el soroll i els fums de molts extractors. Per això, a ciutats com Barcelona s’han hagut de regular les macrocuines i determinar on se’n poden construir.

autocomplaent adj

autocomplaentPrimera documentació: 1/12/1990

Tipus prefixació
Contextos
“Com TV3 no hi ha res” és una autocomplaent mirada cap enrere que revisa els programes més arquetípics de la televisió autonòmica catalana durant les sobretaules. [Diari de Barcelona, 23/09/1991]
Tal com reflecteix el documental, els estudis de Martin es van convertir en una cosa així com el símbol de l’època més daurada (i autocomplaent) que ha viscut la indústria discogràfica, abans que l’arribada dels sistemes de gravació digital empenyés les grans companyies a reconsiderar els pressupostos que dedicava a la producció dels discos. [El Periódico, 23/09/2021]
Observacions
Així com el verb plaure té un significat neutre, ‘agradar’, el verb complaure té un matís molt més positiu, tal com es veu en la definició que proporciona el DIEC: ‘trobar en alguna cosa una completa satisfacció’. I qui es complau en alguna cosa és, lògicament, complaent. Ara bé, aquesta compleció, aplicada a un mateix, que és el que designa l’adjunció del prefix auto-, designa una persona d’unes característiques que no són tan positives, ja que passa a significar ‘satisfet amb si mateix o amb els seus assoliments, amb indulgència i poca autocrítica’.

subliminal adj

subliminalPrimera documentació: 5/04/1991

Tipus prefixació
Contextos
Com sempre, des de les associacions de consumidors, porten a terme una aferrissada lluita contra la publicitat fraudulenta i subliminal i, en aquest cas, no podem quedar al marge. [Diari de Barcelona, 5/04/1991]
El problema és que s’aprofundeixi en la falsa equivalència subliminal, atiada per la caverna mediàtica i l’espanyolisme verinós, que el català només és cosa d’independentistes. [Ara, 14/05/2022]
Observacions En les llengües romàniques, dos dels sufixos més habituals per formar adjectius són -al (bestial, conductual, piramidal) i -ar (escolar, exemplar, molecular), tot i que, de fet, es tracta del mateix sufix, que pren una forma diferent (al·lomorf) en determinats contextos: així, si el substantiu de base al qual s’adjunta té una ela en la síl·laba final o penúltima, el sufix pren la forma -ar, tal com s’observa en els exemples anteriors; altrament, l’adjectiu es construeix amb -al.

En el cas que ens ocupa, cal tenir en compte que subliminar ja és al diccionari amb els significats ‘que no arriba al llindar’ i ‘que ocorre sota el llindar de la consciència per tal com l’estímul que el provoca és massa instantani o massa feble perquè pugui ésser recordat i conscienciat’, aplicat a una percepció. En aquest cas, doncs, la influència de llengües com el castellà o l’anglès, que fan servir la forma subliminal, fa que en català hagi aparegut també aquesta variant, que és, doncs, redundant, perquè no aporta cap matís de significat diferent. Tot i així, aquesta duplicació també es dona en el parell lineal / linear.

L’adjectiu subliminal apareix sovint en sintagmes que fan referència a la idea que les persones podem ser influïdes de manera inconscient per missatges o estímuls que es projecten just sota del llindar de la consciència, com a publicitat subliminal, missatge subliminal, ensenyament subliminal, etc.

desubicat -ada adj

Primera documentació: 2/02/1998

Tipus prefixació
Contextos
Farrés i jo hem coincidit en el 95 per cent dels plantejaments polítics i se sent desubicat a Sabadell a conseqüència de la nostra escissió. [Avui, 22/02/1998]
Aquest confinament era la cosa més antiteatral del món, jo em trobava desubicat, perdut. [El País, 3/07/2020]
Observacions El prefix negatiu des- inverteix el sentit de la base a la qual s’uneix. L’adjectiu desubicat, per tant, té el significat contrari d’ubicat: fa referència al fet de situar un edifici o un terreny fora d’un indret determinat.

Malgrat això, aquest neologisme format per prefixació també es documenta aplicat a persones, i té un sentit similar al de l’adjectiu desorientat. En aquest cas, però, també ha adquirit un altre sentit, metafòric, que també té en castellà —i que ja recull el diccionari de la Real Academia Española—. Així doncs, es pot emprar per al·ludir al fet de sentir-se fora de lloc, com al primer context, o bé confús, com al segon.

intrahistòria f

intrahistòriaPrimera documentació: 10/11/1991

Tipus prefixació
Contextos
Matilde Fernández va treure importància al fet que fos l’única representant del govern en l’acte de presentació del llibre sobre la intrahistòria del PSOE. [Diari de Barcelona, 10/11/1991]
L’obra em va recordar a El santero de San Saturio, de Juan Antonio Gaya Nuño, amb la qual comparteix no sols espai recreat, sinó també una inequívoca vocació de fixar literàriament la intrahistòria d’unes terres oblidades durant el gruix del segle xx. [La Vanguardia, 26/10/2021]
Observacions Quan parlem d’història, ens venen al cap guerres, conquestes, revolucions i, en general, esdeveniments i períodes passats, així com dels reis, dictadors, emperadors, herois i altres personatges que els han protagonitzat. Tot i això, paral·lelament als fets i les persones que tothom recorda, existeix una altra història: la de les milions de persones que no han quedat immortalitzades als llibres.

Per al·ludir a aquestes vides, a En torno al casticismo (1902), Miguel de Unamuno (1864-1936) va encunyar el mot intrahistoria, format a partir de la unió del prefix intra-, que significa ‘dins’ o ‘interior’, a la base nominal historia. Amb aquest terme, el filòsof i escriptor designava tot el que succeïa i no es publicava als diaris, que, segons ell, servia de decorat o de fons per a la història més visible, la que es narrava a la premsa.

A partir d’aquesta oposició entre la història real i l’oficial, tant en espanyol com en català s’ha fet servir el neologisme intrahistòria per fer referència als moments i a les persones que han quedat a l’ombra dels fets històrics més coneguts.