llei del gel f

Primera documentació: 30/07/2017

Tipus	sintagmació
Contextos	No és cert. Sabien que el llibre s’havia encarregat des del febrer, tot i que alguns detalls eren una sorpresa per presentar a la fira. Mai hi ha hagut una comunicació fluïda amb l’alcalde, s’aplica la llei del gel. [El Periódico, 30/07/2017]
	Per exemple, em fa la llei del gel, li explico que em molesta i canvia. Però quan en dos o tres mesos no hi ha aprenentatge i només hi ha rancor, quan intentes solucionar algun malentès surten coses del passat… És complicat. [El Nacional, 11/02/2023]
Observacions	El gel és l’aigua reduïda a l’estat sòlid i s’aconsegueix quan la temperatura baixa dels 0 ºC, que és quan cristal·litza i perd densitat. La temperatura baixa fa que relacionem el gel amb la fredor i això s’aplica, per extensió, als afectes, i per això diem que hi ha persones que tenen el cor de gel: marquen distància i no mostren gaire efusivitat. Aquesta fredor també és la que apareix en el sintagma llei del gel, que designa un comportament, especialment dins el si d’una parella, quan un dels integrants decideix ignorar, evitar o rebutjar emocionalment l’altre, impedint la comunicació i el contacte. Aquesta actitud pot manifestar-se de maneres diverses, amb silencis perllongats o respostes monosil·làbiques o fins i tot desapareixent físicament durant períodes de temps més o menys perllongats sense donar explicacions. La llei del gel pot sorgir per motius diversos: pot ser una forma de protecció emocional quan una persona se sent ferida o frustrada en una relació, però també es pot utilitzar com una estratègia, una mena de càstig, per manipular i controlar l’altra persona i generar-li sentiments de culpa o d’ansietat. La llei del gel es dona sobretot en les relacions de parella, però també es pot donar entre familiars, amics o companys de feina. En tots els casos, pot tenir conseqüències molt negatives en la relació.

ISSN: 2938-5059

efecte mirall m

Primera documentació: 21/05/2007

Tipus	composició
Contextos	I en aquesta prova de càsting un imagina aquest moment màgic de l’efecte mirall, quan un director que busca el seu àlter ego troba en el rostre de l’altre la seva pròpia projecció. [La Vanguardia, 31/12/2014]
	Gurt atribueix a l’acte d’escriure un efecte mirall que esdevé terapèutic: “Deixes de pensar en la concreció del que et passa a tu i trasllades el cap a un altre món que no deixa de ser el teu món. És com si et veiessis a tu des de fora”. [BTV, 26/07/2021]
Observacions	La percepció que tenim del món i de les relacions humanes és un reflex del nostre interior. Aquesta interpretació de la realitat, que en psicologia es coneix amb el compost efecte mirall, es pot produir per diversos motius: el primer s’esdevé quan els altres ens reflecteixen allò que no volem acceptar de nosaltres mateixos (per exemple, criticar el lideratge de l’altre quan som nosaltres els qui tenim comportaments similars). El segon té lloc quan l’altra persona ens reflecteix allò contrari del que creiem ser, és a dir, quan ens trobem amb persones o situacions que ens descriuen contràriament allò que som. I el tercer es dona quan tenim unes expectatives internes sobre els altres o del món que ens envolta, i aquesta idealització ens produeix una decepció perquè no encaixa amb la imatge mental que ens havíem construït. Si bé el psicoanalista francès Jacques Lacan (1901-1981) es va interessar per la formació de l’autoconeixement i va teoritzar sobre el fet que els infants són capaços de reconèixer-se en el mirall, els agrada la seva imatge i això els genera benestar, no va ser fins al 1961 quan el psicòleg Urie Bronfenbrenner (1917-2005), especialitzat en psicologia del desenvolupament, va definir i anomenar el concepte de l’efecte mirall, basant-se en un estudi en què analitzava l’autoimatge positiva i l’heteroimatge negativa entre soviètics i estatunidencs. Va poder observar que, quan hi ha dos grups humans contraposats —com era el seu cas d’estudi—, els membres de cadascun tendeixen a percebre’s a si mateixos amb les característiques de l’altre grup invertides.

síndrome de Diògenes f

Primera documentació: 27/10/2005

Tipus	sintagmació
Contextos	Agents de la Policia Local de Tordera i dels Mossos d’Esquadra busquen una dona que pateix la síndrome de Diògenes i que està desapareguda des de fa sis dies. [El Periódico, 4/08/2008]
	La protagonista és la seva filla, Liv, una nena el pare de la qual pateix, entre moltes coses més, la síndrome de Diògenes i la mare, un trastorn alimentari que l’ha fet engreixar-se tant que ja no pot ni moure’s del llit. [La Vanguardia, 9/01/2021]
Observacions	La síndrome de Diògenes és un ‘trastorn del comportament que afecta persones que viuen soles i es caracteritza per un abandonament personal i social total i per l’aïllament voluntari de la persona afectada a la seva llar, acompanyat en molts casos d’acumulació de diners i deixalles i d’una actitud paranoide’ (Termcat). Habitualment, se sol presentar en persones grans que presenten patologies psiquiàtriques prèvies, com trastorns de la personalitat, psicosis o demència. L’any 1960 es va dur a terme el primer estudi científic d’aquest trastorn i el 1975 se li va posar el nom d’un estrambòtic filòsof grec, Diògenes de Sinope (c. 400 aC – c. 323 aC), al qual també anomenaven Diògenes el Cínic. Diògenes va adoptar i promulgar fins a l’extrem la independència de les necessitats materials i els ideals de privació: portava sempre a sobre el que per a ell era absolutament imprescindible. La vinculació del comportament auster del filòsof amb aquest trastorn no és del tot encertada des d’un punt de vista històric, ja que, si bé coincideix en part amb la consciència de les persones que pateixen aquesta síndrome —que creuen que tot el que guarden els és o els serà útil en algun moment de la seva vida—, l’acumulació de qualsevol deixalla és el contrari del que predicava Diògenes, que vivia en una bota i envoltat de gossos.

burnout / burn out m

Primera documentació: 15/11/1994

Tipus	manlleu de l’anglès
Contextos	La sentència destaca que el burn out és “un tipus característic d’estrès que es dóna en treballadors que realitzen la seva feina en contacte amb altres persones com professors, personal sanitari i treballadors socials”, entre altres. [Diari de Balears, 29/01/2003]
	Per això, i a causa de les condicions laborals, en molts casos precàries, si ja abans de la pandèmia tres de cada deu metges confessava patir la síndrome de burnout o del treballador cremat, una forma d’estrès que es cronifica i provoca esgotament mental, amb la pandèmia el percentatge s’ha multiplicat. [Diari de Girona, 9/05/2021]
Observacions	El manlleu de l’anglès burnout (que també es documenta, amb molta menys freqüència, amb les formes burn out o burn-out) designa una síndrome que en català es coneix amb el nom de síndrome d’esgotament professional o síndrome del cremat. Es tracta d’una ‘síndrome originada com a resposta a una situació d’estrès emocional crònic, que es dona especialment en professions assistencials, les quals exigeixen una relació constant i directa amb altres persones, i que es manifesta en forma d’esgotament físic i psicològic, una actitud despersonalitzada i un sentiment de falta de realització personal’ (Termcat). En aquest sentit, hi ha diferents estudis que han posat de manifest que la pandèmia del coronavirus va provocar un augment dels casos de burnout entre els professionals del sector sanitari. La sensació d’incertesa i impotència davant d’una malaltia nova i, per tant, desconeguda, a més d’altament contagiosa i amb conseqüències greus o molts greus per a una part de la població, sumada a la sobrecàrrega de feina, amb el consegüent cansament acumulat i, per tant, esgotament, va tenir conseqüències en la salut mental i física de metges, infermers i altres treballadors del sector, ja que van haver d’actuar en primera línia en uns moments molt difícils i complexos per a tota la societat. Per aquest motiu, durant el període més dur de la pandèmia els ciutadans espanyols van adoptar la iniciativa de sortir cada dia a les 20 h als balcons i finestres de casa seva per aplaudir i reconèixer i agrair la tasca d’aquests professionals.

sobreprotegir v tr

Primera documentació: 6/04/1995

Tipus	prefixació
Contextos	Aquesta novel·la és simplement una arma específicament dissenyada per justificar els pares que sobreprotegeixen els fills. [El Temps, 6/04/1995]
	Jo soc profe de secundària i dic males herbes. Hi ha algun problema ètic en dir males herbes? I també dic negre i cap alumne s’ofèn o molesta perquè saben que no soc racista i que no té cap connotació negativa. Estem infantilitzant i sobreprotegint a tot drap. [Twitter, 3/06/2021]
Observacions	El prefix sobre- té diversos significats i en el cas de sobreprotegir significa ‘excés’, de manera que el significat d’aquest neologisme lexicogràfic és ‘protegir en excés (a algú), especialment en detriment de l’autonomia de la persona’ (DNV). A l’Observatori, el verb sobreprotegir es documenta des de fa gairebé trenta anys de manera regular i freqüent, i gairebé sempre per fer referència a la protecció excessiva dels fills. De vegades s’utilitza metafòricament i és l’Estat (o el Govern) qui sobreprotegeix, però per defecte s’aplica a aquells que han de protegir i no sobreprotegir: els pares i les mares.