efecte mirall m

Primera documentació: 21/05/2007

Tipus	composició
Contextos	I en aquesta prova de càsting un imagina aquest moment màgic de l’efecte mirall, quan un director que busca el seu àlter ego troba en el rostre de l’altre la seva pròpia projecció. [La Vanguardia, 31/12/2014]
	Gurt atribueix a l’acte d’escriure un efecte mirall que esdevé terapèutic: “Deixes de pensar en la concreció del que et passa a tu i trasllades el cap a un altre món que no deixa de ser el teu món. És com si et veiessis a tu des de fora”. [BTV, 26/07/2021]
Observacions	La percepció que tenim del món i de les relacions humanes és un reflex del nostre interior. Aquesta interpretació de la realitat, que en psicologia es coneix amb el compost efecte mirall, es pot produir per diversos motius: el primer s’esdevé quan els altres ens reflecteixen allò que no volem acceptar de nosaltres mateixos (per exemple, criticar el lideratge de l’altre quan som nosaltres els qui tenim comportaments similars). El segon té lloc quan l’altra persona ens reflecteix allò contrari del que creiem ser, és a dir, quan ens trobem amb persones o situacions que ens descriuen contràriament allò que som. I el tercer es dona quan tenim unes expectatives internes sobre els altres o del món que ens envolta, i aquesta idealització ens produeix una decepció perquè no encaixa amb la imatge mental que ens havíem construït. Si bé el psicoanalista francès Jacques Lacan (1901-1981) es va interessar per la formació de l’autoconeixement i va teoritzar sobre el fet que els infants són capaços de reconèixer-se en el mirall, els agrada la seva imatge i això els genera benestar, no va ser fins al 1961 quan el psicòleg Urie Bronfenbrenner (1917-2005), especialitzat en psicologia del desenvolupament, va definir i anomenar el concepte de l’efecte mirall, basant-se en un estudi en què analitzava l’autoimatge positiva i l’heteroimatge negativa entre soviètics i estatunidencs. Va poder observar que, quan hi ha dos grups humans contraposats —com era el seu cas d’estudi—, els membres de cadascun tendeixen a percebre’s a si mateixos amb les característiques de l’altre grup invertides.

síndrome de Diògenes f

Primera documentació: 27/10/2005

Tipus	sintagmació
Contextos	Agents de la Policia Local de Tordera i dels Mossos d’Esquadra busquen una dona que pateix la síndrome de Diògenes i que està desapareguda des de fa sis dies. [El Periódico, 4/08/2008]
	La protagonista és la seva filla, Liv, una nena el pare de la qual pateix, entre moltes coses més, la síndrome de Diògenes i la mare, un trastorn alimentari que l’ha fet engreixar-se tant que ja no pot ni moure’s del llit. [La Vanguardia, 9/01/2021]
Observacions	La síndrome de Diògenes és un ‘trastorn del comportament que afecta persones que viuen soles i es caracteritza per un abandonament personal i social total i per l’aïllament voluntari de la persona afectada a la seva llar, acompanyat en molts casos d’acumulació de diners i deixalles i d’una actitud paranoide’ (Termcat). Habitualment, se sol presentar en persones grans que presenten patologies psiquiàtriques prèvies, com trastorns de la personalitat, psicosis o demència. L’any 1960 es va dur a terme el primer estudi científic d’aquest trastorn i el 1975 se li va posar el nom d’un estrambòtic filòsof grec, Diògenes de Sinope (c. 400 aC – c. 323 aC), al qual també anomenaven Diògenes el Cínic. Diògenes va adoptar i promulgar fins a l’extrem la independència de les necessitats materials i els ideals de privació: portava sempre a sobre el que per a ell era absolutament imprescindible. La vinculació del comportament auster del filòsof amb aquest trastorn no és del tot encertada des d’un punt de vista històric, ja que, si bé coincideix en part amb la consciència de les persones que pateixen aquesta síndrome —que creuen que tot el que guarden els és o els serà útil en algun moment de la seva vida—, l’acumulació de qualsevol deixalla és el contrari del que predicava Diògenes, que vivia en una bota i envoltat de gossos.

burnout / burn out m

Primera documentació: 15/11/1994

Tipus	manlleu de l’anglès
Contextos	La sentència destaca que el burn out és “un tipus característic d’estrès que es dóna en treballadors que realitzen la seva feina en contacte amb altres persones com professors, personal sanitari i treballadors socials”, entre altres. [Diari de Balears, 29/01/2003]
	Per això, i a causa de les condicions laborals, en molts casos precàries, si ja abans de la pandèmia tres de cada deu metges confessava patir la síndrome de burnout o del treballador cremat, una forma d’estrès que es cronifica i provoca esgotament mental, amb la pandèmia el percentatge s’ha multiplicat. [Diari de Girona, 9/05/2021]
Observacions	El manlleu de l’anglès burnout (que també es documenta, amb molta menys freqüència, amb les formes burn out o burn-out) designa una síndrome que en català es coneix amb el nom de síndrome d’esgotament professional o síndrome del cremat. Es tracta d’una ‘síndrome originada com a resposta a una situació d’estrès emocional crònic, que es dona especialment en professions assistencials, les quals exigeixen una relació constant i directa amb altres persones, i que es manifesta en forma d’esgotament físic i psicològic, una actitud despersonalitzada i un sentiment de falta de realització personal’ (Termcat). En aquest sentit, hi ha diferents estudis que han posat de manifest que la pandèmia del coronavirus va provocar un augment dels casos de burnout entre els professionals del sector sanitari. La sensació d’incertesa i impotència davant d’una malaltia nova i, per tant, desconeguda, a més d’altament contagiosa i amb conseqüències greus o molts greus per a una part de la població, sumada a la sobrecàrrega de feina, amb el consegüent cansament acumulat i, per tant, esgotament, va tenir conseqüències en la salut mental i física de metges, infermers i altres treballadors del sector, ja que van haver d’actuar en primera línia en uns moments molt difícils i complexos per a tota la societat. Per aquest motiu, durant el període més dur de la pandèmia els ciutadans espanyols van adoptar la iniciativa de sortir cada dia a les 20 h als balcons i finestres de casa seva per aplaudir i reconèixer i agrair la tasca d’aquests professionals.

sobreprotegir v tr

Primera documentació: 6/04/1995

Tipus	prefixació
Contextos	Aquesta novel·la és simplement una arma específicament dissenyada per justificar els pares que sobreprotegeixen els fills. [El Temps, 6/04/1995]
	Jo soc profe de secundària i dic males herbes. Hi ha algun problema ètic en dir males herbes? I també dic negre i cap alumne s’ofèn o molesta perquè saben que no soc racista i que no té cap connotació negativa. Estem infantilitzant i sobreprotegint a tot drap. [Twitter, 3/06/2021]
Observacions	El prefix sobre- té diversos significats i en el cas de sobreprotegir significa ‘excés’, de manera que el significat d’aquest neologisme lexicogràfic és ‘protegir en excés (a algú), especialment en detriment de l’autonomia de la persona’ (DNV). A l’Observatori, el verb sobreprotegir es documenta des de fa gairebé trenta anys de manera regular i freqüent, i gairebé sempre per fer referència a la protecció excessiva dels fills. De vegades s’utilitza metafòricament i és l’Estat (o el Govern) qui sobreprotegeix, però per defecte s’aplica a aquells que han de protegir i no sobreprotegir: els pares i les mares.

síndrome de la impostora f

Primera documentació: 18/07/2020

Tipus	sintagmació
Contextos	A més, també reflexionen sobre com, sovint, es senten petites, com quan eren nenes, insignificants i amb por, patint el que s’anomena la síndrome de la impostora. [Avui, 18/07/2020]
	En aquest punt apareix a la conversa l’anomenada síndrome de la impostora: sentir-se permanentment qüestionada perquè ets una dona i alhora adonar-se com sovint les mateixes dones acaben assumint aquesta mirada “perquè l’entorn te n’acaba convencent”. [Betevé, 27/07/2021]
Observacions	La síndrome de l’impostor fa referència a un problema psicològic pel qual les persones que el pateixen tenen dificultats per reconèixer els mèrits que han assolit, especialment en l’àmbit professional i intel·lectual. Consegüentment, se senten unes impostores i viuen amb el neguit que algú descobreixi que no disposen de les qualitats necessàries per fer-se càrrec de les responsabilitats que tenen assignades, sobretot en l’espai públic o laboral. Aquest terme va néixer el 1978 arran de les investigacions de dues psicòlogues clíniques estatunidenques, Pauline Clance i Suzanne Imes, que van observar aquest fenomen entre un grup de dones amb èxit acadèmic i professional. Per aquest motiu, més recentment ha sorgit la variant síndrome de la impostora, promoguda pel col·lectiu feminista i també perquè les dades apunten que aquesta síndrome es més comuna entre el gènere femení que el masculí. Aquest fet sembla que podria estar motivat per l’escassetat o falta de referents femenins, i per la manca d’expectatives que la societat té, en general, envers la dona. Algunes cares conegudes han fet un pas endavant per visibilitzar aquest problema, ja que elles mateixes l’han patit, han estat Angela Merkel, excancellera d’Alemanya, Michelle Obama, advocada i exprimera dama dels Estats Units, l’escriptora Margaret Atwood o les actrius Kate Winslet i Emma Watson, entre d’altres. Encara que les persones que pateixen aquesta síndrome també poden tenir ansietat o depressió, la síndrome de l’impostor no es reconeix oficialment com una malaltia mental. Es tracta, però, d’un tema que ha donat lloc a nombroses publicacions especialitzades i de divulgació, com ara el llibre El síndrome de la impostora (2021), d’Elizabeth Cadoche i Anne de Montarlot.