currar v tr i v intr

currarPrimera documentació: 15/02/1991

Tipus manlleu del castellà
Contextos És que si et contracten has de currar, ¿no? I així també callen aquells fanàtics del rock, que n’hi ha, i que diuen que els de la música electrònica no fem res. [La Vanguardia, 8/03/1996]
Hi trobareu gent jove, bon ambient i jocs on es curren moltíssim l’ambientació: acompanyen moments de les partides amb música, creen una atmosfera més tètrica amb espelmes si la cosa va de terror… [Time Out Barcelona, 13/06/2018]
Observacions El verb currar és propi del registre col·loquial, i, tot i que és un manlleu del castellà, prové del caló currar, que al seu torn ve del sànscrit kṛnoti ‘fer’. Aquest verb té, d’una banda, un ús intransitiu, com en el primer exemple, que funciona com a sinònim de pencar (en una activitat, una ocupació remunerada o una professió). De l’altra, amb un ús transitiu significa ‘treballar’ en el sentit de ‘fer una cosa amb esforç i dedicació’, com en el segon context.

petard -a adj i mf

Primera documentació: 7/07/2002

Tipus manlleu del castellà
Contextos En qüestions de gustos musicals tenen molt d’èxit les anomenades sales petardes, on es punxen els discos dels artistes més comercials: Madonna, Mónica Naranjo, Chayanne… [Avui, 7/07/2002]
La Yolanda, de 47 anys, va més enllà i es defineix com una petarda del ball. Ha començat aquest curs i no s’hi acaba de veure. [Ara, 8/04/2018]
Observacions Mentre que en català petard es recull als diccionaris amb el sentit propi de l’àmbit de la pirotècnia, s’observa que en alguns contextos el mot petard -a es fa servir, per influència del castellà, com a qualificatiu amb un sentit pejoratiu i d’ús informal. Aquest nou sentit, doncs, s’utilitza per designar una ‘persona pesada, avorrida o molesta’ o una ‘persona poc competent en la seva comesa’ (DLE), i en tots dos casos conté una connotació despectiva i s’emmarca en el registre col·loquial. Tot i així, cal destacar que s’utilitza sobretot com a adjectiu, format per conversió a partir del substantiu, amb un significat que oscil·la entre hortera i cutre, però que també pot ser retro, i que s’aplica sobretot a la música.

xurrasco m

xurrascoPrimera documentació: 5/09/2009

Tipus manlleu del castellà
Contextos
S’estarà posant cec de xurrascos a l’Argentina. [Avui, 5/09/2009]
Per al plat farem servir 1,2 kg de xurrasco davanter de vedella (d’1-1,5 cm de gruix). [Cuina, 23/04/2018]
Observacions El xurrasco és un tall de carn de vedella d’un o dos centímetres de gruix que s’obté del costellam o de la paleta. Generalment es prepara a la brasa o a la graella, però també es pot preparar a la paella, i sol desossar-se prèviament. És un plat típic de l’Amèrica del Sud, especialment de Brasil, Argentina i Uruguai. Sol acompanyar-se d’una salsa, com el chimichurri, o condiments picants.

xorrada f

Primera documentació: 5/04/1990

Tipus manlleu del castellà
Contextos No hi ha cap diferència entre aquest recurs i les persones que obtenen una invitació per assistir en directe a un programa disposades a celebrar per igual picant de mans d’un moment apoteòsic, una xorrada o un acudit lamentable. [Diari de Barcelona, 15/12/1991]
La pregunta és: ¿per què triomfen aquestes xorrades? ¿Per què s’hi apunta la gent en lloc de descartar-les com a bestieses amb les quals es perd i es fa perdre el temps? [El Periódico, 10/02/2017]
Observacions Una xorrada es refereix a una cosa de poca importància, irrellevant, que sovint és innecessària i fruit d’una acció poc pensada. Es tracta d’un castellanisme que prové d’un canvi del significat primigeni del mot, referit a la ‘quantitat de líquid extra que se suma a la mesura exacta com a propina’, format a partir del castellà chorro ‘raig’. No obstant l’ús que se’n fa a la premsa, es tracta d’un manlleu que té diferents alternatives, com bajanada, beneitura, bestiesa, disbarat o ximpleria, que són genuïnes. A banda d’aquests equivalents en català que designen accions, xorrada també s’aplica a objectes inútils o de poc valor.

mojo m

mojoPrimera documentació: 27/10/1997

Tipus manlleu del castellà
Contextos A Casa Fernández, ho diu Caco Senante, es mengen unes papas arrugás importants, sobretot pel bon ús del comí que perfuma els mojos. [Avui, 27/10/1997]
Entrants refrescants com l’amanida de cogombre (en diferents textures), iogurt i salsa Hoisin, i el verat adobat amb coliflor, ceps i alga codium integren una carta en què destaquen suggeriments amb gustoses combinacions, com ara les anxoves amb mató d’ametlles (es podria prescindir de l’oli de tòfona), la deliciosa crema de bou de mar amb alvocats i ous de truita, les navalles a la meunière o el moll amb cuscús de blat de moro i mojo verd. [La Vanguardia, 7/09/2019]
Observacions El mojo és la paraula castellana que designa una salsa picant típica de les illes Canàries que acompanya alguns menjars. En les receptes de mojo hi ha pebre, bitxo, pebrot, all, sal, comí o coriandre, oli, julivert, aigua, safrà i tomàquet. Segons el tipus de pebrot, els mojos poden ser verds o vermells (amb pebre vermell). Tanmateix, no hi ha una recepta única per preparar-lo i cada família té la seva pròpia elaboració, amb quantitats d’ingredients que varien respecte de les altres.

El mojo, que juntament amb la polenta torrada, és un ingredient essencial de la cuina canària, s’utilitza per condimentar qualsevol menjar, especialment les patates (en el plat conegut com papas arrugadas), tot i que, en general, el mojo verd se sol utilitzar més per al peix, i el mojo vermell (conegut, a més, per la cançó homònima de 1982 de Caco Senante com a Mojo picón), per a les carns.