Primera documentació: 10/02/2013
Tipus | sintagmació |
Contextos |
Camp ha assenyalat que Maragall “es mou en un món virtual” que fins i tot “provoca vergonya aliena entre alguns diputats socialistes, que ja no saben quina cara posar”. [Europa Press, 25/04/2001]
|
Al reportatge de Rubio hi ha una cita d’un article d’Anna Pazos que no estava restringit a l’àmbit català: “diria que a la meva generació la tendència ha culminat en una desaparició gairebé absoluta del sexe en l’escriptura masculina; o almenys d’un sexe despullat que no causi una vergonya aliena intolerable”. [Núvol, 14/11/2023]
|
|
Observacions |
La vergonya és un sentiment de deshonor humiliant, tal com la defineix el DIEC2, i el que és més comú és sentir-la pròpia, per accions que ha comès un mateix o per actituds que s’han tingut envers una situació. Ara bé, quan aquest sentiment se sent per alguna cosa o persona externa llavors ho expressem amb el sintagma vergonya aliena. Aquesta mena de sentiment d’humiliació que sentim en la nostra pell per alguna cosa que no hem fet nosaltres es pot donar en dos casos: d’una banda, quan algú del nostre voltant fa alguna cosa vergonyosa. En aquest cas, no hi ha cap relació entre la persona que pateix el sentiment i la persona que el provoca. Simplement, presenciar l’esdeveniment fa esclatar el sentiment. De l’altra banda, la vergonya aliena apareix quan sentim que formem part d’un grup o que la persona que realitza l’acció vergonyosa ens representa d’alguna manera, tot i que en molts casos no hi ha cap relació ni connexió amb la persona que ens la produeix. Aquesta darrera sensació sovint ocorre en àmbits com la política (com en el primer context), ja que els partits i els polítics representen ideologies compartides o no per la ciutadania. Per això, quan un polític fa una acció que humilia el grup que representa és normal que els simpatitzants sentin vergonya aliena.
|