expo f

expoPrimera documentació18/03/1989

Tipus abreviació
Contextos
Moix és reconegut al Japó, on s’instal·la uns quants mesos a l’any. Allí també va començar des de baix i ara exposa a la millor galeria de Tòquio i el ministre de cultura inaugura les seves expos. [Diari de Barcelona, 18/03/1989]
Si sou al Segrià, visiteu a Lleida l’expo “Feminista havies de ser” al Mercat del Pla. Contundent i necessària, que no estem per rucades. [Twitter, 25/05/2021]
Observacions La paraula expo és una abreviació d’exposició que es fa servir amb freqüència amb el mateix sentit per designar les exhibicions d’obres d’art. Com tants altres escurçaments (demo, gim, poli), respon a un ús col·loquial. Quan apareix escrita amb majúscula inicial, és la forma abreujada tant d’exposició internacional com d’exposició universal, que se celebren des de la segona meitat del segle xix a diverses ciutats del món.

L’organisme que s’ocupa d’aquests dos grans esdeveniments és l’Oficina Internacional d’Exposicions (BIE). D’acord amb aquesta organització, les exposicions internacionals tenen una durada màxima de tres mesos i se centren en un eix temàtic concret, com la celebrada a Saragossa (2008), dedicada a l’aigua i el desenvolupament sostingut. En canvi, les universals duren el doble i són de temàtica general, com les dues celebrades a Barcelona el 1888 i el 1929.

sensei mf

senseiPrimera documentació: 14/03/2008

Tipus manlleu del japonès
Contextos
El cap de setmana passat es va celebrar al Gimnàs Sport Fitness un curs d’aikido impartit pel sensei Stephane Benedetti. [La Fura, 14/03/2008]
Fred, molt fred. Horaris esglaonats d’entrada. Adolescents diversos. Molta dessuadora amb caputxa. Entre això i les mascaretes és com fer classe a un grup de ninges (ara soc un sensei, ves per on!). [Ara, 23/01/2021]
Observacions
El manlleu del japonès sensei (先生), format a partir dels kanjis 先 (sen ‘abans’) i 生 (sei ‘néixer, vida’), significa literalment ‘el que ha nascut abans’ i fa referència a un mestre o a un doctor, perquè, segons la societat japonesa tradicional, l’única diferència que hi ha entre un mestre i un alumne és que senzillament el primer ha nascut abans, posseeix tant coneixement com experiència, i per això està capacitat per ensenyar. Fora del Japó, però, aquest terme —que s’utilitza com a forma de respecte per adreçar-se a aquesta mena de professors que exerceixen de mentors o guies— es fa servir especialment en el món de les arts marcials, com ara l’aikido, el karate o el judo, en el budisme zen i en la cultura otaku.

land art m

land art AQUESTA!

Primera documentació: 10/06/1992

Tipus manlleu de l’anglès
Contextos És a dir: en aquesta obra global hi apareixen elements del land art o art de la terra o del paisatge, de l’art processal, de les instal·lacions… [El Temps, 23/03/1999]
En la seva trajectòria trobem pintura abstracta, art conceptual, accions performatives a l’espai públic i al seu estudi, poesia, escultura o land art, entre d’altres. [La Vanguardia, 3/02/2018]
Observacions El land art, anomenat també earthwork (‘art natura’ en català), és un manlleu de l’anglès que fa referència a aquelles obres artístiques integrades en la natura, generalment de grans dimensions, basades en la manipulació dels elements d’un hàbitat natural mitjançant elements propis de la societat de consum, tal com el defineix el Termcat. L’objectiu del land art és modificar el paisatge amb l’art, integrant-lo i exposant-lo als canvis i a l’erosió de l’entorn natural, fins al punt que algunes d’aquestes obres han desaparegut amb el pas del temps, per tal de provocar emocions plàstiques en l’espectador que l’observa.

Aquest corrent de l’art contemporani va néixer el 1968 a l’exposició Earthworks a la Dwan Gallery de Nova York i, d’aleshores ençà, s’ha estès arreu del món. A Europa, per exemple, concretament a Suïssa, des de 2016, els llacs i les muntanyes de Safiental es converteixen durant uns mesos en un museu de land art, l’Art Safiental. D’altres exemples més pròxims és el bosc de la vall d’Oma del pintor i escultor basc Agustín Ibarrola o la intervenció de l’artista i poeta català Perejaume al torrent de Folgueroles, que va alterar-ne el curs per tal de reproduir la signatura de Jacint Verdaguer (1845-1902) en el centenari de la seva mort.

art déco madj

art decoPrimera documentació: 25/11/1990

Tipus manlleu del francès
Contextos Una sèrie d’estils com l’art déco, el bolidisme, l’art nouveau […] tornen a marcar la pauta de l’estètica del moble. [Diari de Balears, 25/11/1990]
Tot i que l’art antic domina en FAMA, també s’hi pot trobar art modern i contemporani (Miró, Calder, Valdés…), joies art déco, mobles, maniquins de Setmana Santa, una colossal casa de nines de 2,6 metres d’alçària o antiguitats nàutiques i marines. [La Vanguardia, 7/03/2019]
Observacions Art déco és un substantiu sintagmàtic manllevat del francès, que es caracteritza per incloure l’apòcope de l’adjectiu décoratif ‘decoratiu’ com a déco.

L’art déco és un estil de disseny desenvolupat entre 1920 i 1939, tot i que la seva influència en alguns països es va allargar fins als anys 50, que es va aplicar principalment a les arts decoratives, com l’arquitectura, l’interiorisme i el disseny gràfic i industrial, i a les arts visuals, com la pintura, el gravat o l’escultura, però també la indumentària i el cinema. L’art déco es basa en la preferència per les línies simples i geomètriques, pels colors plans i pels motius exòtics, tal com defineix el GDLC. El terme art déco amb el qual es va batejar aquest estil artístic d’entreguerres es va encunyar el 1966 en una exposició retrospectiva organitzada pel Museu de les Arts Decoratives de París.

Tot i que l’origen d’aquest estil artístic i arquitectònic es trobi a França, la seva àrea d’influència va ser molt més extensa. En l’àmbit arquitectònic i urbanístic, hi ha grans exponents d’art déco fora del país gal, com ara l’Empire State de Nova York. A Barcelona, per exemple, destaquen dos emblemes de la ciutat com són la Font Màgica de Montjuïc i el passeig de Gràcia, que també acull grans exponents del modernisme català.

copla f

Primera documentació: 4/02/1989

Tipus manlleu del castellà
Contextos La copla i la tonadilla, la cançó andalusa que per causes imperioses —i imperials— va esdevenir cançó espanyola. [Diari de Barcelona, 4/02/1989]
A Catalunya molta gent troba surrealista la Setmana Santa andalusa, en què una majoria de milers i milers de descreguts pràcticament ateus passaven i passen aquests dies senyant-se i tirant petons i coplas amables a les verges que es passegen pels carrers. [El Periódico, 31/03/2018]
Observacions A més d’una combinació mètrica, la copla és un tipus de cançó espanyola de caràcter flamenc i de tema amorós (de fet, el mot copla prové del llatí copŭla, que vol dir ‘enllaç’, ‘unió’) i també és l’estil musical que s’associa a aquest tipus de cançó. La copla va néixer als anys 20 però va agafar popularitat als anys 40 i va rebre molt suport del règim franquista els anys posteriors. Pastora Imperio va ser una de les primeres cantants de copla, una llista que s’omple de noms molt coneguts al llarg de la història de la copla: Estrellita Castro, Concha Piquer, Lola Flores, Imperio Argentina, Miguel de Molina, Rosa Morena, Gracia Montes, Marifé de Triana, Imperio de Triana, Rocío Jurado, Juanita Reina, Manolo Escobar, Juanito Valderrama, Sara Montiel, Marujita Díaz, Paquita Rico, Carmen Sevilla o Antonio Molina.

Més enllà de la identificació franquista com a símbol de la identitat nacional, cantants com Carlos Cano o Joan Manual Serrat l’han reivindicat i actualitzat, i altres cantants contemporanis com Martirio, Miguel Poveda, Concha Buika o Diana Navarro versionen coples clàssiques, com Ojos verdes o El día que nací yo.