land art m

land art AQUESTA!

Primera documentació: 10/06/1992

Tipus manlleu de l’anglès
Contextos És a dir: en aquesta obra global hi apareixen elements del land art o art de la terra o del paisatge, de l’art processal, de les instal·lacions… [El Temps, 23/03/1999]
En la seva trajectòria trobem pintura abstracta, art conceptual, accions performatives a l’espai públic i al seu estudi, poesia, escultura o land art, entre d’altres. [La Vanguardia, 3/02/2018]
Observacions El land art, anomenat també earthwork (‘art natura’ en català), és un manlleu de l’anglès que fa referència a aquelles obres artístiques integrades en la natura, generalment de grans dimensions, basades en la manipulació dels elements d’un hàbitat natural mitjançant elements propis de la societat de consum, tal com el defineix el Termcat. L’objectiu del land art és modificar el paisatge amb l’art, integrant-lo i exposant-lo als canvis i a l’erosió de l’entorn natural, fins al punt que algunes d’aquestes obres han desaparegut amb el pas del temps, per tal de provocar emocions plàstiques en l’espectador que l’observa.

Aquest corrent de l’art contemporani va néixer el 1968 a l’exposició Earthworks a la Dwan Gallery de Nova York i, d’aleshores ençà, s’ha estès arreu del món. A Europa, per exemple, concretament a Suïssa, des de 2016, els llacs i les muntanyes de Safiental es converteixen durant uns mesos en un museu de land art, l’Art Safiental. D’altres exemples més pròxims és el bosc de la vall d’Oma del pintor i escultor basc Agustín Ibarrola o la intervenció de l’artista i poeta català Perejaume al torrent de Folgueroles, que va alterar-ne el curs per tal de reproduir la signatura de Jacint Verdaguer (1845-1902) en el centenari de la seva mort.

art déco madj

art decoPrimera documentació: 25/11/1990

Tipus manlleu del francès
Contextos Una sèrie d’estils com l’art déco, el bolidisme, l’art nouveau […] tornen a marcar la pauta de l’estètica del moble. [Diari de Balears, 25/11/1990]
Tot i que l’art antic domina en FAMA, també s’hi pot trobar art modern i contemporani (Miró, Calder, Valdés…), joies art déco, mobles, maniquins de Setmana Santa, una colossal casa de nines de 2,6 metres d’alçària o antiguitats nàutiques i marines. [La Vanguardia, 7/03/2019]
Observacions Art déco és un substantiu sintagmàtic manllevat del francès, que es caracteritza per incloure l’apòcope de l’adjectiu décoratif ‘decoratiu’ com a déco.

L’art déco és un estil de disseny desenvolupat entre 1920 i 1939, tot i que la seva influència en alguns països es va allargar fins als anys 50, que es va aplicar principalment a les arts decoratives, com l’arquitectura, l’interiorisme i el disseny gràfic i industrial, i a les arts visuals, com la pintura, el gravat o l’escultura, però també la indumentària i el cinema. L’art déco es basa en la preferència per les línies simples i geomètriques, pels colors plans i pels motius exòtics, tal com defineix el GDLC. El terme art déco amb el qual es va batejar aquest estil artístic d’entreguerres es va encunyar el 1966 en una exposició retrospectiva organitzada pel Museu de les Arts Decoratives de París.

Tot i que l’origen d’aquest estil artístic i arquitectònic es trobi a França, la seva àrea d’influència va ser molt més extensa. En l’àmbit arquitectònic i urbanístic, hi ha grans exponents d’art déco fora del país gal, com ara l’Empire State de Nova York. A Barcelona, per exemple, destaquen dos emblemes de la ciutat com són la Font Màgica de Montjuïc i el passeig de Gràcia, que també acull grans exponents del modernisme català.

copla f

Primera documentació: 4/02/1989

Tipus manlleu del castellà
Contextos La copla i la tonadilla, la cançó andalusa que per causes imperioses —i imperials— va esdevenir cançó espanyola. [Diari de Barcelona, 4/02/1989]
A Catalunya molta gent troba surrealista la Setmana Santa andalusa, en què una majoria de milers i milers de descreguts pràcticament ateus passaven i passen aquests dies senyant-se i tirant petons i coplas amables a les verges que es passegen pels carrers. [El Periódico, 31/03/2018]
Observacions A més d’una combinació mètrica, la copla és un tipus de cançó espanyola de caràcter flamenc i de tema amorós (de fet, el mot copla prové del llatí copŭla, que vol dir ‘enllaç’, ‘unió’) i també és l’estil musical que s’associa a aquest tipus de cançó. La copla va néixer als anys 20 però va agafar popularitat als anys 40 i va rebre molt suport del règim franquista els anys posteriors. Pastora Imperio va ser una de les primeres cantants de copla, una llista que s’omple de noms molt coneguts al llarg de la història de la copla: Estrellita Castro, Concha Piquer, Lola Flores, Imperio Argentina, Miguel de Molina, Rosa Morena, Gracia Montes, Marifé de Triana, Imperio de Triana, Rocío Jurado, Juanita Reina, Manolo Escobar, Juanito Valderrama, Sara Montiel, Marujita Díaz, Paquita Rico, Carmen Sevilla o Antonio Molina.

Més enllà de la identificació franquista com a símbol de la identitat nacional, cantants com Carlos Cano o Joan Manual Serrat l’han reivindicat i actualitzat, i altres cantants contemporanis com Martirio, Miguel Poveda, Concha Buika o Diana Navarro versionen coples clàssiques, com Ojos verdes o El día que nací yo.

 

ram de la sort m

Primera documentació: 24/12/2012

Tipus sintagmació
Contextos No ens hem d’oblidar del vesc, una planta que vampiritza les branques dels arbres xuclant-ne la saba, i que se la considera portadora de bona ventura i per això també se’n diu ram de la sort. [Ara, 24/12/2012]
Sovint no n’hi ha prou de conservar la vista per veure el futbol, de manera que els barcelonistes farien bé de passejar aquests dies pels voltants de la catedral de Barcelona i, amb el ram de la sort a la mà, demanar a Santa Llúcia, el sant de la qual se celebra precisament aquest diumenge, que mai els faltin els ulls de Cruyff. [El País, 12/12/2015]
Observacions Segons la tradició, per Nadal s’ha de regalar un ram de la sort o de vesc, una planta de color verd groguenc, de flors petites i fruit arrodonit i blanquinós, i col·locar-lo prop de la porta d’entrada de casa per tal que, segons la creença popular, no hi entrin els mals esperits. L’any següent cal substituir-lo per un de nou, que també ha de ser regalat, i així any rere any.

Aquesta tradició nadalenca va aparèixer a principis del segle xx, però té els seus orígens en la cultura celta. Durant el solstici d’hivern, els druides anaven al bosc a collir el vesc que, segons deien, creixia entre el cel i la terra, ja que aquesta planta no arrela al sòl i viu suspesa a les branques altes dels arbres, d’on pren a la vegada els nutrients. Per aquest motiu, els celtes la consideraven una planta sagrada, perquè era un símbol de la fertilitat, la immortalitat i la bona sort i, a més, li atorgaven nombroses propietats medicinals. Probablement, aquestes creences i l’auge de la comercialització han dut a posar l’espècie en perill d’extinció en molts llocs, tot i que a Catalunya no està regulada la seva recol·lecció.

diable mf

Primera documentació: 1/10/2003

Tipus semàntic
Contextos Qualsevol persona que vingui de fora i vegi la propaganda que fa l’Ajuntament de les festes majors i de la cultura popular pot pensar: “òndia, amb això dels diables, deu ser una tradició arrelada i mamada per les institucions”. [La Burxa, 1/01/2003]
El sentiment religiós està molt arrelat i no està renyit amb la festa més cultural, amb els diables i la resta d’actes; més aviat es retroalimenten. [País km0 (La Xarxa), 8/09/2016]
Observacions La figura del diable és molt present en la religió cristiana com a ‘esperit del mal’ (DIEC2) i forma part de l’imaginari de moltes cultures. En el cas de la catalana, més enllà de designar l’àngel caigut, apareix sovint en dites, cançons, llegendes i rondalles populars, i se’l sol representar amb figura humana, però lleig i pelut, amb banyes i cua, i els balls de diables apareixen en algunes representacions religioses populars, que es remunten, segons Joan Amades, a l’any 1150, quan es va escenificar el ball com un entremès durant el banquet de noces de Berenguer IV amb Peronella d’Aragó. La primera documentació que se’n té, però, és de 1411, de la processó de Corpus a Cervera, festa a la qual han estat vinculats els balls de diables clàssics. Es tracta, doncs, d’una representació teatral de la lluita del bé contra el mal, i, tot i que actualment ha perdut el caràcter religiós, la participació dels diables, així com de dracs i altres personatges fantàstics relacionats amb el foc, en cercaviles i correfocs, ha esdevingut un element essencial i quasi imprescindible de les festes majors de molts municipis.