garrot vil m

Primera documentació: 16/01/1995

Tipus	sintagmació
Contextos	TVE, que n’ha anunciat l’estrena per al pròxim 9 de novembre, en un horari de mínima audiència (passades les tres de la matinada), ni tan sols pensa presentar aquest documental, que implica el polític popular Manuel Fraga en l’execució al garrot vil de dos innocents en l’Espanya franquista. [El Periódico, 30/10/1997]
	Quaranta-dos anys i tres dies després de l’execució de Salvador Puig Antich a la presó Model de Barcelona pel mètode del garrot vil, la ciutat on va néixer, lluitar i morir l’última víctima catalana del franquisme li retrà un homenatge, el primer que s’organitza amb caràcter oficial en la seva memòria. [Avui, 18/01/2016]
Observacions	El garrot vil és un instrument amb el qual s’executaven els condemnats a mort i que consistia en un collar de ferro que, per mitjà d’un cargol, estrenyia el coll del reu fins que li provocava la mort per asfíxia. A les obres lexicogràfiques del català es recull només garrot com a collar de ferro que executa els condemnats i l’expressió donar garrot que significa ‘aplicar la pena capital per mitjà del garrot’. L’adjectiu vil en aquest sintagma, pres de la denominació en castellà, afegeix un to més cruel i menyspreable a aquest sistema d’execució. Aquest tipus d’execució es va introduir l’any 1820 a Espanya per substituir la forca i va estar vigent fins al 1978, any en què la nova Constitució espanyola va abolir la pena de mort. Els últims condemnats al garrot a l’Estat espanyol van ser el militant revolucionari català Salvador Puig Antich, a la presó Model de Barcelona, i el delinqüent comú d’origen alemany conegut com a Heinz Chez (el seu nom real era Georg Michael Welzel), a la de Tarragona, executats el mateix dia, el 2 de març del 1974, per la dictadura franquista. Actualment, la pena de mort ha estat abolida i penalitzada a quasi tots els països europeus (excepte a Bielorússia) i d’Oceania, però fora d’Europa n’hi ha molts que encara l’apliquen, com la Xina, els Estats Units, l’Iran o el Pakistan. Sense anar més lluny, l’any 2015 van morir, pel cap baix, 1.634 persones, un augment de més del 50 % respecte de l’any anterior, segons Amnistia Internacional.

antropocè m

Primera documentació: 4/03/2011

Tipus	composició culta
Contextos	¿Què és l’antropocè? Si hem de creure el Times novaiorquès (i la revista de la Royal Society de Londres, que va dedicar a la qüestió un dels seus números recents), l’antropocè és el nou període geològic en què vivim, que substitueix el període neogen i l’època de l’holocè, que va començar fa uns 11.430 anys amb la darrera glaciació i l’aparició de les primeres societats humanes qualificables de civilitzades. [Avui, 4/03/2011]
	El treball d’un nombrós equip d’investigadors d’una desena de països ha permès trobar evidències empíriques als dipòsits de sediments que proven que la Terra ja ha entrat en una nova era geològica, l’antropocè, en la qual l’activitat humana s’ha convertit en el principal agent transformador del planeta. [Ara, 1/02/2014]
Observacions	Aquest compost culte està format per antropo– ‘ésser humà’ i –cè ‘recent’, tots dos procedents del grec. Així com el formant antropo– és relativament freqüent a la llengua i el trobem en compostos com antropocentrisme, antropofàgia, antropònim, etc., la forma  sufixada –cè té un ús molt més restringit, ja que pertany a l’àmbit de l’estratigrafia i s’utilitza per denominar les eres geològiques, com pliocè o eocè. El substantiu antropocè, que han proposat alguns científics per designar l’època actual de la història terrestre, va ser encunyat el 2000 pel químic neerlandès Paul Crutzen, premi Nobel de Química el 1995, que considera que la influència del comportament humà sobre la Terra ha estat significatiu els últims segles, com a conseqüència de processos com ara les emissions de diòxid de carboni o la desforestació. L’Oxford English Dictionary ja inclou anthropocene amb la definició d’‘era de temps geològic en la qual es considera que l’activitat humana és la influència dominant sobre el medi, el clima i l’ecologia de la Terra’.

memòria històrica f

Primera documentació: 20/04/2007

Tipus	sintagmació
Contextos	El projecte sobre la memòria històrica condemnarà el règim del dictador i declararà la “il·legitimitat” dels seus tribunals i totes les sentències dictades per motius polítics i ideològics. [El Periódico, 11/02/1989]
	Si hi ha algun acte que voldria destacar avui són els actes del 76è aniversari del bombardeig de la Garriga: tindrem un cap de setmana ple d’exposicions, presentacions de llibres i visites teatralitzades al refugi antiaeri de l’estació amb l’objectiu que la memòria històrica persisteixi i per fomentar la pau. [La Tarda (La Xarxa), 30/01/2015]
Observacions	El sintagma memòria històrica és un concepte historiogràfic, que s’atribueix a l’historiador francès Pierre Nora, amb el qual es designa l’esforç conscient d’un col·lectiu per entroncar amb el passat, sovint invisibilitzat, valorar-lo i tractar-lo amb respecte, amb la voluntat de reconstruir i reparar simbòlicament l’oblit al qual s’han sotmès uns fets determinats.A l’Observatori, la primera aparició de memòria històrica està lligada a la Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura. La majoria d’ocurrències fa referència a les conseqüències de la guerra espanyola, tot i que en altres àmbits també s’utilitza aquesta denominació, com ara en la dictadura militar argentina, coneguda com a Proceso de Reorganización Nacional (1976-1983).