Primera documentació: 19/05/1994
| Tipus | sufixació |
| Contextos |
—I els amics i amigues què et diuen? —Bé. Una mica fotetes. A la classe em diuen: “No se’t pot tocar perquè ets la reina”. [El Punt Diari, 19/05/1994]
|
|
La vida de politertulià ja deu ser prou dura perquè, a sobre, vingui un foteta com en Cristian Segura a tocar el que no sona. [El País, 26/01/2015]
|
|
|
Tot i la dispersió en els temes i les intencions, hi domina un caràcter festiu i amable, també foteta, que és alhora un reflex de la disbauxa que combinava aquella Barcelona preolímpica. [Núvol, 24/02/2023]
|
|
| Observacions |
El verb fotre és un verb que té l’origen en el llatí vulgar fŭttĕre, que al seu torn prové del llatí clàssic fŭtŭĕre ‘copular’, i que es documenta des del segle xiii, als Usatges de Barcelona, amb el mateix significat. Actualment, però, s’usa sobretot amb el significat de ‘fer’, ‘prendre, robar’ o ‘molestar’, tot i que només en contextos col·loquials. Una de les accepcions que té el verb, usat pronominalment, és el de ‘riure’s, burlar-se d’algú’, a partir del qual, amb el sufix -eta, que serveix per crear noms agentius, especialment quan es tracta de males accions o poc recomanables, com es veu a espieta o burleta, i que en l’actualitat és improductiu, s’ha creat el substantiu i l’adjectiu foteta per designar la persona inclinada a riure’s de la gent, burler.
|
Neolosfera 