art nouveau m

Primera documentació: 20/11/1990

Tipus	manlleu del francès
Contextos	Purisme, simplicitat i modernitat a les propostes que va oferir Hanae Mori, inspirades en Kenya i l’art nouveau. [Avui, 20/11/1990]
	Hi ha una història comuna important que no només concerneix a temps antics, sinó que arriba als més recents i significatius —no tractats en aquesta ocasió— de l’art nouveau belga i el modernisme. [La Vanguardia, 8/07/2019]
Observacions	A finals del segle xix i començaments del xx, durant la belle époque, es va produir en l’àmbit de l’art una ruptura amb els estils dominants de l’època, tant els més acadèmics (l’historicisme o l’eclecticisme) o els més transgressors (el realisme o l’impressionisme). L’art que es volia crear volia ser nou, jove, lliure i modern, amb una estètica que s’inspirava en la natura però també incorporava les novetats que aportava la revolució industrial, com l’acer i el vidre, que superava l’arquitectura de ferro precedent. Aquest estil nou va rebre diversos noms segons el lloc on es desenvolupava: així, a Catalunya es va dir modernisme, a Bèlgica i França, art nouveau (‘art nou’), a Alemanya i els països nòrdics Jugendstil (‘estil jove’), modern style (‘estil nou’) als països anglosaxons, etc. Per entendre’l, cal tenir en compte que els artistes partien de la convicció que el futur i el progrés havien arribat i que no servien les pautes anteriors, sinó que se n’havien de crear de noves. Aquesta idea es va concretar en la voluntat de democratitzar la bellesa i l’art, donant valor estètic als objectes quotidians i fer-los accessibles a tota la població, cosa que va incidir en l’evolució de les arts decoratives i les arts gràfiques, però també en el disseny de mobiliari (domèstic i urbà), rellotgeria, joieria, etc., que es reconeixen en trets com l’ús d’elements d’origen vegetal, predomini de la línia corba i l’asimetria, imatges femenines gràcils i delicades, amb cabelleres ondulades, motius exòtics (com el japonisme), etc. A partir de la dècada de 1920, l’art nouveau va evolucionar cap a l’art déco, que va introduir traços més simples i rectilinis, amb el qual s’identifica algunes vegades, tot i que tenen característiques marcadament diferents.