bonisme m

Primera documentació: 22/01/1997

Tipus	sufixació
Contextos	M’han atribuït la maternitat del bonisme perquè he escrit Vés on et porti el cor. En canvi, és la història d’un recorregut interior fragmentat pels errors, és un llibre sobre la superficialitat dels sentiments convencionals. [Avui, 22/01/1997]
	El discurs vigorós del primer policia de França contra la delinqüència i el crim organitzat, que trenca amb el tradicional bonisme de l’esquerra francesa en aquest terreny, no ha permès reduir la inseguretat. [El Periódico, 24/06/2013]
Observacions	El substantiu sufixat bonisme, format sobre l’adjectiu bo, designa la conducta basada en la creença que els problemes es poden resoldre a través del diàleg, la solidaritat i la tolerància; és a dir, a través d’una actitud que caracteritza les bones persones, i que s’hauria d’interpretar, doncs, com una actitud positiva. Sovint, però, aquest substantiu apareix en els contextos usats de manera despectiva. Aquest neologisme conviu al costat d’una paraula més literària, bonhomia, definida en els diccionaris com ‘condició de qui és un bon home’ i ‘simplicitat amable’, i que ens fa recordar el volum de Josep Carner (1884-1970) Les bonhomies, en què Carner observa amb tendresa (i quan cal, de manera crítica) les persones, els costums i els escenaris de Sant Gervasi i Sarrià, i constata que “és clàssic que la felicitat ens trobi sempre fent cara d’enzes”.