Primera documentació: 6/10/2007
| Tipus | composició |
| Contextos |
Balagueró assegura que hi ha un pla seqüència que dura 25 minuts, i un altre de 16. “Va ser complicadíssim, però era l’única manera de poder transmetre veracitat”. [El Periódico, 6/10/2007]
|
|
Si la primera temporada va oferir “Review”, un episodi amb un pla seqüència de 17 minuts que col·locava el públic en una tensió irrespirable, la segona té un experiment controvertit: un atabalador sopar familiar de 66 minuts en el sisè episodi, “Fishes”. [La Vanguardia, 13/08/2023]
|
|
| Observacions | El compost pla seqüència designa, en cinema i televisió, una tècnica de rodatge que consisteix en una presa sense cap tall durant un temps bastant dilatat, que pot incloure tràvelings i mides diverses de plans i angles en el seguiment dels personatges o en l’exposició d’un escenari, i que aconsegueix obtenir un efecte dramàtic i narratiu. La complexitat que suposa coordinar el nombre d’elements que calen per enregistrar un pla seqüència (actors, il·luminació, càmera, etc.) i el fet que cal reiniciar-lo des del començament si algun element falla fa que no sigui una tècnica gaire usada.
Els plans seqüència poden durar des d’algunes desenes de segons fins a diversos minuts, tot i que amb les càmeres digitals actuals poden rodar dues hores sense interrupció. Alguns dels plans seqüència més famosos de la història del cinema són el final d’El verdugo (1963), de Luis García Berlanga, diverses escenes de La resplendor (1980), de Stanley Kubrick, la pel·lícula Irreversible (2002), de Gaspar Noé, que n’inclou fins a dotze, o 1917 (2019), de Sam Mendes. En l’àmbit musical també s’han utilitzat en alguns videoclips, com el de “Wannabe” (1996), de les Spice Girls, “Yellow” (2000), de Coldplay, o “Chandelier” (2014), de Sia. |
Neolosfera 