presentisme m

Primera documentació: 13/05/1994

Tipus	sufixació
Contextos	Bo és que els polítics es facin immunes a la temptació del presentisme —massa sovint circumscrit a un període de màxim de quatre anys— i es proposin de parar esment en la lliçó dels historiadors. [Avui, 13/05/1994]
	Abrams analitza alguns dels punts que fallen. Presentisme excessiu: “Tal com explica Hans Ulrich Gumbrecht a Our Broad Present, estem vivint un canvi radical de cronotop a la nostra cultura amb una priorització descarada del present per sobre del passat i del futur […]”. [Núvol, 20/06/2021]
Observacions	En l’anàlisi històrica, el presentisme s’esdevé quan s’introdueixen de manera anacrònica idees i punts de vista actuals en les representacions o interpretacions del passat, sovint per validar un punt de vista determinat. Els historiadors intenten evitar el presentisme en les seves anàlisis perquè es considera un biaix cultural i pot arribar a crear una comprensió distorsionada dels fets. L’historiador estatunidenc David Hackett Fischer qualifica el presentisme com una fal·làcia nunc pro tunc ‘ara per llavors’, expressió llatina que s’utilitza en el dret anglès per esmenar decisions prèvies. Per posar un exemple, no es pot comparar la censura de llibres del regnat d’Isabel I d’Anglaterra amb la que es va dur a terme a l’Alemanya nazi o la Rússia estalinista: la coerció de la llibertat d’expressió, que és un dret fonamental, és molt més gran en els dos últims casos, entre altres raons perquè és un dret inalienable que ja duia moltes dècades reconegut i protegit jurídicament a diversos països, però en canvi, malgrat que algunes persones el defensessin, no era un dret que estigués generalitzat ni acceptat encara a la segona meitat del segle xvi enlloc.