fideuà f

fideuàPrimera documentació: 28/06/1993

Tipus variació
Contextos Alguns dels menús típics que ofereix el restaurant són les mariscades, la fideuà, el suquet de peix… [Nou Diari, 28/06/1993]
Es podran tastar des de la canya amb patates dels aperitius, fins a plats més elaborats, paelles, fideuàs i tota mena de peixet fregit, a més de copes i, en molts, música en viu alguns dies. [Pànxing Maresme, 23/06/2019]
Observacions El DIEC2 defineix fideuada com ‘guisat de fideus cuits en una paella amb un sofregit, peix i marisc’, però no en recull la variant col·loquial fideuà, que sí que apareix al Diccionari normatiu valencià (2014), que, a més, determina que el plural és fideuaes, en contra de la forma fideuàs documentada amb freqüència als mitjans, tal com s’observa en el segon context. Aquesta variant simplifica el sufix -ada en per la caiguda de la –d– intervocàlica, que és una característica del valencià, tot i que no és general a tot el territori ni en tots els contextos possibles. Tanmateix, sí que és pràcticament general en el cas dels sufixos -ada, -dor -a i -dura, fins i tot seguit de sufixos diminutius o superlatius: llauraor, vesprà, agarraet.

La fideuada o fideuà és un plat típic de la comarca de la Safor i la Marina Alta, tot i que s’ha fet molt popular pertot. A diferència de la paella, que admet moltes variacions, la base sempre es fa amb caldo de peix, complementat amb marisc (sèpia, calamar, gambes, galeres, etc.), i no admet pollastre ni carn, o verdures. A més, els fideus són més grossos que els normals, corbats i amb forat (coneguts com a fideus perla).

Una història que s’explica a la Safor, precisament, és que uns pescadors de Gandia, quan eren a alta mar i estaven a punt per fer una paella per dinar es van adonar que s’havien oblidat l’arròs a terra i el van substituir pels fideus, creant, així, la nova menja. Precisament a Gandia, bressol de la fideuà, se’n celebra un concurs internacional des de 1972.

 

tatano m

tatanoPrimera documentació: 11/11/2011

Tipus variació
Contextos Aquesta manera tan planera d’explicar-se (tan d’Horta) és el seu millor esquer i la drecera que l’ha dut a guanyar el premi Ondas, aquest cavall alat que ell, per dissimular l’orgull o per timidesa, n’hi diu tatano. [Ara, 11/11/2011]
El nom del corser és un símptoma, com són un símptoma els tuits contra els morts de l’accident de Germanwings. I jo si fos el síndic demanaria que sobretot no es canviés el nom del tatano. [Ara, 29/05/2015]
Observacions El substantiu tatano és una variació morfològica de tatà, paraula que ja recull el DIEC2 amb la definició següent: ‘en el llenguatge infantil, cavall’. En canvi, el GDLC recull la variant tatano entre claudàtors dins l’entrada de tatà, sense entrada pròpia, on s’especifica que es tracta d’un terme popular. Tant tatà com tatano són mots d’origen expressiu, els quals intenten imitar el so del galop del cavall. En la cançó popular que comença dient Arri, arri, tatanet, anirem a Sant Benet, el mot tatanet, format pel sufix diminutiu -et, també fa referència a l’animal.

Com a curiositat, l’any 2006 va néixer la revista infantil en català El Tatano – Cavall Fort, destinada als nens a partir de 4 anys, els quals es troben en les primeres etapes d’aprenentatge de la lectura.