gim m

Primera documentació: 27/02/2012

Tipus abreviació
Contextos Joan Cabrera vol oferir dues sessions de natació terapèutica, Dolors Bertran va conduir un parell de classes d’aquafibro i Laura Garcia en va impartir dues de gim terapèutic. [Claror, 27/02/2012]
Al gim la dona sempre havia sigut menys visible. [Ara, 23/02/2016]
Observacions El mot gim és un neologisme format a partir de l’abreviació del substantiu gimnàs, probablement per influència de l’anglès (de manera similar a tele o col·le), i habitual en contextos informals. La forma gim coexisteix amb la forma més estranya per a la llengua gym, manllevada directament de l’anglès.

Pel fet de ser una abreviació i, per tant, considerar-se més aviat col·loquial, sembla ser que el català escrit dels mitjans es resisteix encara a introduir-lo. Això no obstant, en anglès, l’Oxford English Dictionary en recull el primer ús l’any 1871, format mitjançant el truncament del substantiu gymnasium o gymnastics; Le Grand Robert, en francès, també el recull, i situa l’aparició el 1878, com a abreviació del mot gymnastique.

pringar v tr i v intr

Primera documentació: 2/03/1993

Tipus manlleu del castellà
Contextos Et lleves, un dia qualsevol, i veus que una cosa emblanquinada ho està pringant tot. [Diari de Barcelona, 2/03/1993]
Els monitors sempre acabem pringant i rebem bastant en la guerra de coixins. [País km0 (La Xarxa), 11/07/2016]
Observacions Segons el DRAE, el verb pringar té un origen incert, tot i que està clarament relacionat amb el substantiu pringue, entès com el greix que deixa anar el porc o, simplement, com a brutícia o porqueria enganxosa. Tot i que tots els sentits que té aquesta paraula en castellà són negatius, n’hi ha de més literals i de més metafòrics: en el cas dels primers, que trobem al primer context, pringar és una manera col·loquial de dir embrutar amb greix o substàncies olioses que taquen. En el cas dels segons, però, i que trobem al segon context, el significat del verb s’amplia i el seu règim canvia de transitiu a intransitiu per denominar les situacions en què algú s’endú la pitjor part d’alguna cosa. El DRAE recull que originàriament són situacions en què s’ha de treballar molt o més del que ho fan altres, en feines que no són agradables o que no es volen fer. D’aquí ve que un pringat sigui una manera despectiva de referir-se a algú que es deixa enganyar de manera que acaba fent coses que no vol fer ningú, que comporten molt d’esforç i que no l’afavoreixen de cap manera.

mono -a adj

Primera documentació: 8/07/2001

Tipus manlleu del castellà
Contextos És una pel·li molt mona. O, més ben dit, és una pel·li que s’escarrassa molt a ser molt mona. De vegades ho aconsegueix: conté tantes ocurrències que, gairebé per estadística, algunes acaben sent efectives. [Ara, 5/06/2015]
Estem arribant a un punt que això semblen les pel·lícules espanyolades dels 70 en què sortia tota una colla d’homes grans, vells, lletjos, verds, babosos, que agafen la noia guapa, ben mona, allà al mig. [La Tribu (Catalunya Ràdio), 4/02/2016]
Observacions Mono -a és un adjectiu manllevat del castellà que s’utilitza per qualificar una persona o cosa d’aspecte agradable i que es considera bufona, graciosa o delicada. Amb aquest mateix sentit el DIEC2 ja recull el substantiu monada, però tot i això sembla que el castellanisme està més estès en el llenguatge col·loquial català. Segons l’ésAdir, mono -a és admissible en espais informals i habitual sobretot en els diàlegs.

La paraula mono prové de l’àrab andalusí maymún, que en els dialectes de l’àrab modern es feia servir per referir-se al mico, l’animal (‘mono’ en castellà). El significat de ‘bufó’ i ‘graciós’ devia venir d’aquest primat, ja que en certa manera els seus gestos (en castellà, ‘monerías’) se solen considerar graciosos. El Diccionari català-valencià-balear ja recull aquest adjectiu del qual especifica que “s’ha pres modernament del castellà”, i el documenta a les darreries del segle xix (1879-1885), amb el mateix significat.

tatano m

tatanoPrimera documentació: 11/11/2011

Tipus variació
Contextos Aquesta manera tan planera d’explicar-se (tan d’Horta) és el seu millor esquer i la drecera que l’ha dut a guanyar el premi Ondas, aquest cavall alat que ell, per dissimular l’orgull o per timidesa, n’hi diu tatano. [Ara, 11/11/2011]
El nom del corser és un símptoma, com són un símptoma els tuits contra els morts de l’accident de Germanwings. I jo si fos el síndic demanaria que sobretot no es canviés el nom del tatano. [Ara, 29/05/2015]
Observacions El substantiu tatano és una variació morfològica de tatà, paraula que ja recull el DIEC2 amb la definició següent: ‘en el llenguatge infantil, cavall’. En canvi, el GDLC recull la variant tatano entre claudàtors dins l’entrada de tatà, sense entrada pròpia, on s’especifica que es tracta d’un terme popular. Tant tatà com tatano són mots d’origen expressiu, els quals intenten imitar el so del galop del cavall. En la cançó popular que comença dient Arri, arri, tatanet, anirem a Sant Benet, el mot tatanet, format pel sufix diminutiu -et, també fa referència a l’animal.

Com a curiositat, l’any 2006 va néixer la revista infantil en català El Tatano – Cavall Fort, destinada als nens a partir de 4 anys, els quals es troben en les primeres etapes d’aprenentatge de la lectura.

despotricar v intr

Primera documentació: 16/11/1997

Tipus manlleu del castellà
Contextos El ministre Arenas va advertir que això s’ha de debatre al consell fiscal de les 17 autonomies, on de fet sempre té majoria el Govern. I Almunia va despotricar contra aquests anuncis precipitats. [El Periódico, 16/11/1997]
Tebas va despotricar dels futbolistes del Barça, sobretot de Neymar pel seu comportament després del gol de Messi a València. [El País, 28/10/2016]
Observacions El verb despotricar està format pel substantiu en castellà potrico (diminutiu de potro), que fa referència al cavall que té menys de tres anys, pel prefix privatiu des- i la flexió de primera conjugació -ar.

El significat original d’aquest manlleu té a veure amb el salt tan particular d’aquest animal. Així doncs, el fet de saltar com un poltre contra algú dona sentit a l’acció de criticar i parlar sense consideració ni manies, proferint insults contra algú o alguna cosa. Com ja recull el DRAE, aquest verb es limita al registre col·loquial. En català, en canvi, aquest ús també s’ha estès als mitjans escrits, malgrat que el català disposa d’equivalents com malparlar o dir fàstics.