go m

goPrimera documentació: 6/07/2004

Tipus manlleu del xinès
Contextos
El go és un antiquíssim joc xinès en què no acabes amb l’adversari, sinó que conquistes el seu territori. [El Periódico, 6/07/2004]
En els darrers vint-i-cinc anys s’han fet passos de gegant en aquest camp, des d’un programa capaç de vèncer en una sèrie de jocs de destresa pels quals no havia estat entrenat fins a un altre que va derrotar el millor jugador de go, un joc en el qual, a diferència dels escacs, hi ha massa opcions per avaluar a cada pas i, per tant, depèn més de la intuïció i l’experiència. [Ara, 1/04/2022]
Observacions El go és un ‘joc de tauler originari de l’oest asiàtic en el qual dos jugadors col·loquen una sèrie de peons blancs i una de peons negres a les interseccions d’una superfície quadriculada amb dinou línies horitzontals i dinou línies verticals, de manera que venç el jugador que ha aconseguit delimitar amb els seus peons un territori més vast que el de l’adversari’ (Termcat). Tot i que el nom ens ha arribat a través del japonès 碁 go —també amb la variant 囲碁 igo—, aquest joc d’estratègia de regles simples però gran complexitat que exigeix molta concentració, va néixer a la Xina, on es denomina 围棋 weiqi ‘joc de tauler d’embocallament’, fa més de 2.500 anys, i ja s’hi fa referència en els textos de Confuci (551 aC-479 aC), on era el joc preferit de l’aristocràcia i, juntament amb la cal·ligrafia, la pintura i la interpretació amb guqin (instrument de corda de la família de les cítares), era una de les quatre arts tradicionals dels erudits xinesos.

Al nostre continent va arribar molt més tard i no va ser fins al segle xx que es va convertir en un joc popular, especialment gràcies a l’associació de go del Japó, que va impulsar la creació de centres del joc als Estats Units, Sud-amèrica i Europa. Actualment, la Federació Internacional de Go compta amb 74 països membres i es calcula que una de cada 222 persones en el món hi juga.