shakespearià -ana adj i m i f

Primera documentació: 13/01/2008

Tipus	sufixació
Contextos	Una comparativa d’inspiració shakespeariana tan ­barroera com aquesta té tot el sentit del món referida a l’últim ple de Calonge. [Diari de Girona, 13/01/2008]
	Som davant d’un cas que té tocs dramàtics, de cant de cigne, o shakespearians fins i tot, i que es concreta amb la pèrdua de 18.633 vots de Cs en relació amb el 2017. [Avui, 16/02/2021]
Observacions	William Shakespeare (1564-1616) va ser un dramaturg, poeta i actor, que és, sense cap mena de dubte, un dels autors més grans de la literatura anglesa i universal, i un referent ineludible. El crític estatunidenc Harold Bloom (1930-2019) el situava a la cúspide del cànon literari occidental, juntament amb Dante Alighieri, pels seus recursos lingüístics —va ser un gran neòleg i va crear més de 1.600 paraules, moltes de les quals formen part de la llengua anglesa actual, com lonely ‘sol -a’ (a Coriolà), gloomy ‘fosc -a’ (a Titus Andrònic), break the ice ‘trencar el gel’ (a La feréstega domada), etc.—, però sobretot per la representació dels seus personatges, de gran profunditat psicològica, alguns dels quals han transcendit l’àmbit literari, com hem vist amb l’adjectiu hamletià -ana, i la modernitat a l’hora de tractar els grans temes universals: l’amor, el poder, la gelosia, la traïció, l’ambició o la mort. Shakespeare ja va ser un autor reconegut i aplaudit en el seu temps, però la seva fama no va començar a assolir les cotes més altes fins al segle xix, tant per part dels romàntics com dels victorians. Des de llavors, l’obra de Shakespeare segueix sent admirada i reconeguda: s’ha traduït a més de setanta llengües i les seves obres de teatre han estat representades arreu del món, versionades i revisitades en formes diverses.