funk adjm

funkPrimera documentació: 5/04/1991

Tipus manlleu de l’anglès
Contextos El pianista Joan Díaz tan aviat recrea musicalment l’univers pictòric de Dalí com reivindica l’alegria funk del Herbie Hancok primigeni. [Jaç, 1/06/2006]
Magnífico fa una música eclèctica, mestissa entre el funk i el balcànic tradicional, entre l’accelerada música gitana i el pop de consum. [Avui, 11/06/2019]
Observacions El GDLC recull diferents estils musicals, la majoria dels quals consignats amb asterisc per indicar-ne la procedència forana, ja que es tracta de manlleus, com ara folk, reggae, bossa nova, country, gòspel, etc. En aquesta llista també hi podem afegir el funk, definit com ‘estil musical aparegut a final dels anys seixanta als Estats Units, fonamentat en la improvisació característica del jazz i del blues i en el so sincopat de la guitarra elèctrica, adreçat bàsicament al ball i practicat sobretot per músics negres’. Alguns dels cantants més destacats són Marvin Gaye, Jamiroquai o Bruno Mars. De grups funk trobem Tower of Power, The Isley Brothers o Rufus & Chaka Khan, amb el seu famós tema “Tell me something good” (1974).

Originàriament, el manlleu funk tenia dos sentits que poc tenien a veure amb l’estil musical: d’una banda, significava ‘olor forta’ i, de l’altra, en sentit col·loquial, ‘por, temor’. No se sap amb certesa com va passar a utilitzar-se amb el sentit actual, però sí que es té constància que, a mitjans del segle xx, es va començar a fer servir la variant funky en l’argot musical per referir-se a una sensació particular que transmetia el jazz i que s’assimilava a la tristesa, la commoció, l’autenticitat, etc. S’entén, per tant, que, en el món jazzístic, tant funk com funky s’utilitzessin cada cop més i acabessin denominant una nova varietat musical, sorgida de la fusió d’altres.