guru m i f

Primera documentació: 13/01/1992

Tipus	semàntic
Contextos	Els vins espanyols emprenen la conquista del difícil mercat nord-americà després de rebre elogis del gran guru del sector. [El Periódico, 26/02/2005]
	Per assolir el benestar, ens vénen a socórrer una allau de gurus de qui no sempre coneixem els antecedents científics i acadèmics, una legió de llibres d’autoajuda que en deu passos ens conduiran a l’Edèn o a l’enriquiment econòmic i fins ha aparegut, fa poc, un nou lloc de treball en les organitzacions: responsable de la felicitat a l’empresa. [El País, 1/03/2016]
Observacions	El mot guru, amb el significat de ‘professor’, ‘mestre’ o ‘guia’, és un neologisme semàntic que ha anat adquirint nous significats i usos a partir del sentit original, com es pot observar als exemples. Originàriament, és un manlleu del sànscrit amb una importància cabdal per a l’hinduisme: els primers contextos d’ús de la paraula es remunten als vedes, els textos més antics conservats de l’hinduisme, que daten aproximadament de l’any 1800 a 1500 aC, en un dels quals es documenta el primer ús del mot per referir-se a una persona amb un gran pes intel·lectual o espiritual. Un dels gurus més coneguts va ser Buda, a partir dels ensenyaments del qual es va fundar el budisme. D’aquests usos inicials, els significats s’han anat ampliant i han perdut, en general, la connotació religiosa. Això no obstant, aquesta relació estreta amb l’espiritualitat ha fet que el mot guru també s’utilitzi en sentit despectiu per a persones i xarlatans que venen cursos o mètodes poc fiables i pseudociències. El DLE ja recull el mot com a paraula aguda amb accent a l’última síl·laba, forma que sembla que s’acostaria més a la pronunciació original en hindi i sànscrit. De fet, en català l’Observatori ha recollit les dues formes, amb accent i sense.